Pediatra a l'hospital valencià la Fe, Pablo Álvarez porta des de 2014 col·laborant amb Metges Sense Fronteres (MSF). Amb l'ONG francesa, Álvarez va poder treballar a l'Índia, Níger, Croàcia i Guinea Bissau. El seu darrer destí va ser Yemen. Un país que viu una guerra internacionalitzada i per la qual ja han mort 550.000 xiquets.
P En 2016 vas arribar a un hospital que havia estat bombardejat pocs mesos abans. No es va tenir por a posar en risc als pacients que acudiren?
R El risc d'una guerra civil mai és zero. De fet, els bombardejos són bastant incerts, mai els veus venir. Però quan MSF es va retirar d'allí no va quedar cap organització d'acció humanitària. Encara que alguns locals continuaren treballant per a la seua comunitat ho feien amb mitjans molt escassos. Era molt evident la falta que MSF feia allí: no havia quedat ningú. A més, malgrat que normalment a una guerra el poder intenta prioritzar als soldats que lluiten en el front, el nostre hospital atenia bàsicament pacients pediàtrics i a dones embarassades que havien estat desplaçades internes. Era una cosa sorprenent i molt gratificant enmig d'una guerra.
P Com van reaccionar els pacients a l'obertura de l'hospital?
R Els nostres pacients, la majoria desplaçats interns, sempre arribaven a l'hospital prou tard, quan les malalties que patien s'havien complicat. Intentaven apurar. Primer perquè tenien por. Segon perquè la mobilitat no era tan fàcil: hi havia bombardejos i els vehicles eren el principal objectiu, pel que desplaçar-se era un risc. De fet rebíem molta gent amb mutilacions múltiples, principalment per bombardejos que podien haver ocorregut tant en un camp de desplaçats, com en un mercat, o en un vehicle.
P Una altra de les conseqüències de la guerra és que molts dels metges locals van deixar de cobrar i, com a conseqüència, van deixar el treball, quin col·lapse va produir?
R Complet. A Yemen hi ha un col·lapse complet del sistema de salut.
P Com afectava això a la salut reproductiva de les dones?
R Quan el sistema de salut col·lapsa, els grups més vulnerables solen ser la «població diana», és a dir, nens, dones embarassades i persones ancianes. Així que venien nens amb malàries molt avançades i les dones embarassades amb complicacions. Tampoc tenien un lloc segur per a parir. Així que sobretot venien dones amb greus complicacions que no havien estat detectades abans perquè no havien tingut un seguiment durant l'embaràs.
P La guerra, a més, va provocar el rebrot de malalties que es creien extingides. Com el còlera o la diftèria...
R Són epidèmies que arriben amb la disminució d'estàndards de salut. Brots que es donen en països on es destinen molt pocs recursos per a la higiene bàsica o en zones on sí s'utilitzaven, però que després d'un conflicte armat o un desastre natural, la higiene passa a un segon pla. Jo m'acabava de marxar quan es va produir l'epidèmia de còlera, però sé que el nostre centre va ser el que més persones va atendre, amb resultats realment bons. Després va haver-hi una epidèmia de diftèria. Però, en contra del que succeeix amb el còlera, la diftèria està inclosa en el calendari de vacunació de l'OMS, per la qual cosa es tracta d'una malaltia que apareix quan es deixa de vacunar als nens. Davant el col·lapse del sistema de salut, els sistemes de prevenció col·lapsen molt abans que els d'actuació.
P Es preveu que puga produir-se algun altre tipus d'epidèmia en els pròxims mesos?
R Estem parlant d'un país en el qual les persones viuen amuntegades, fora d'un sistema de salut digne. Tot el que són malalties prevenibles són susceptibles de causar epidèmies. És molt probable que hi haja una epidèmia de xarampió o que torne a ocórrer una de còlera.
P Fa unes setmanes, Unicef alertava que la infància estava sofrint el seu pitjor moment en cinquanta anys, òbviament incloïa a Yemen.
R Allí pràcticament no es compleix cap dret del menor, res més que el dret a tenir un nom. No comptaven amb prevenció de la salut, no tenien assistència a la salut€ És clar que un xiquet és capaç de jugar en qualsevol lloc, però evidentment no era un entorn agradable per a fer-lo, per a desenvolupar-se i sentir-se segur. Evidentment Yemen pot ser el paradigma del lloc en el qual aquest moment els drets dels xiquets i xiquetes no existeixen pràcticament.
P Sempre s'ha parlat de Yemen com la guerra oblidada, s'ha traduït això en falta de mans sobre el terreny?
R No és qüestió de mans, és qüestió d'organitzacions. Quan MSF va tornar al terreny per a treballar després del bombardeig, només estaven ells i les necessitats eren immenses. MSF porta ja uns anys denunciant que hi ha una manca de resposta de l'acció humanitària en alguns llocs i Yemen és un clar exemple que falten actors internacionals. En altres parts del món hi ha organitzacions que, pràcticament, s'obstaculitzen unes a altres: hi ha necessitats però potser no tantes per a la quantitat de gent que treballa allí. No obstant això, en els llocs on hi ha més necessitat, com a Yemen, existeix clarament manca d'actors internacionals.
