Fina desobediència, por Ximo Puig

Ximo Puig | Presidente de la Generalitat y secretario general del PSPV-PSOE

13·07·20 | 04:15

0
Noticia guardada en tu perfil
Ver noticias guardadas

Fina desobediència, por Ximo Puig

Som els convidats de la vida. La frase és del pensador George Steiner, que així entenia el nostre pas per la Terra. Afegia Steiner que tenim una missió tan simple com difícil: «Aprendre a ser el convidat dels altres i a deixar la casa a la qual hem sigut convidats un poc més rica, més humana, més justa, més bella de com la vam trobar».

Ha mort Ramón Vilar. La tristesa serà tan gran com ho ha estat el shock. De sobte, sense possibilitat de l'adéu fratern, se n'ha anat Ramón. O Ramonet, per a tants. Des dels anys vuitanta, quan vam començar l'amistat, era fàcil reconéixer en ell tres aspectes que -a banda d'una aspra veu tan sàvia com inconfusible-, el definien: passió per tot allò que feia, un sentit de l'humor impagable, i un sentiment que condensa aquell vers d'Estellés: «M'he estimat molt la vida» A cada sobretaula, a cada tertúlia, a cada encontre polític, a cada partit de futbol viscut al seu costat a Orriols es podia comprovar: Ramón s'estimava molt la vida i així l'assaboria en tot allò que feia.

Com a economista de formació sabia que, moltes vegades, el cost d'una opció és també allò al que es renuncia pel fet de triar un camí. Ell, ja de ben jove, va renunciar al costat fàcil de la vida. Diríem que va sentir una atracció natural per tot allò que exigeix més esforç i obliga a nadar a contracorrent.

Havent nascut a la València del 55, el més fàcil haguera sigut suportar amb més o menys estoïcisme el règim franquista i aplaudir els gols del Barça o el Madrid. Tanmateix, els camins fàcils no estaven fets per a Ramón. A ell ningú li escrivia el guió. Sempre encarnà l'esperit rebel que va distingir a William Webb Ellis quan, en 1823 i en un partit de futbol disputat al col·legi britànic de Rugby, va agafar el baló a les mans i es va posar a córrer per a inventar un nou esport «amb fina desobediència de les regles».

En l'àmbit polític i sindical, des del PSPV i la UGT va participar en la lluita per les llibertats, pels drets dels treballadors i les treballadores, i encapçalà una ferma defensa de la igualtat sense privilegis de classe ni estamentals, topara amb la institució que topara. En l'esfera futbolística, com a directiu clau del Levante UD i etern aficionat granota, va ensenyar que els títols han de quedar per darrere del sentiment i els principis.

Dins la commoció que ens provoca la seua mort, és de justícia poètica que Ramón se'n vaja ara, després d'haver disfrutat una dècada prodigiosa per al seu equip amb una transformació coherent del club. És de justícia poètica, també, que Ramón haja pogut participar del canvi polític a la ciutat de València. Ell, que va començar a l'ajuntament amb Pérez Casado, que després va desafiar amb fina desobediència el sistema establert a l'era Barberá, ha sigut clau per fer avançar el cap i casal des d'una concepció fiscal guiada per la solidaritat col·lectiva.

No hi ha dubtes: Ramón ha sigut un magnífic convidat, tal i com demanava Steiner. Ha deixat la casa més pròspera, més humana, més justa, més bella. L'ha deixada més intel·ligent, més divertida i amb un llegat del que ara sobreix una lliçó ben pertinent per a este temps tan complicat. Es tracta de la convivència. Ramón sempre va saber sumar i unir en situacions diverses: dins del partit, en els àmbits més socials, o ara en el seu paper crucial a l'ajuntament.

Ramón tenia moltes mirades diferents. I en totes intentava ser una persona justa, lliure de la tirania del pensament políticament correcte (sempre recordaré aquell aniversari del nostre amic Javier de Paz, a Madrid, quan el teu regal - que era el nostre- fou el protagonista d'una festa).

Han estat tantes coses, tant de temps, tant de sentiment, que ara em costa molt poder reflectir el que senc jo, o el que tants socialistes i tantes persones allunyades d'este espai polític han testimoniat al llarg d'este trist i melancòlic diumenge.

Gràcies a tots aquells que han estimat Ramón, també en la seua vessant que a mi em correspon hui representar. Ara i sempre, Ramón, la teua lliçó és l'amistat, la coherència i la superació de les divisions estèrils. Estaràs sempre on pertoca: al cor de tots els qui t'hem estimat.