La senyora Lula es caracteritzava per dues particularitats: una, que per més que es proposara arribar d'hora a les seues cites, mai no ho aconseguia; i l'altra, el seu pentinat.
La primera ja era assumida per les amistats de sempre, però la segona encara despertava algun somriure de tant en tant. I és que aquesta senyora distingida i elegant portava un pentinat d'allò més singular i força espectacular. Els cabells, tous i ben tous, superaven en alçada el pam o pam i mig. Ah! I no us penseu que els portava de punta com si fóra una punky, no. El pentinat, quasi impossible, anava cap amunt i, en arribar a l'altura desitjada, el perruquer o ella mateixa, tant se val, construïa una ona gegant per tornar a descendir fins als muscles, on s'enrotllava, en forma de bucle. Tota una obra d'artesania.
Les males llengües contaven que aquest gust tan excèntric va nàixer quan encara era una xiqueta. Deien que era tan atrevida com curiosa i que se li va ficar al cap la mania de transformar-se en un aparell humà de ràdio. És a dir, que amb la pressió d'un dels seus dits, ella es transformaria en una emissora diferent i podria oferir a familiars i amics o amigues música, concursos o qualsevol dels programes habituals de la ràdio.
-Però quins disbarats dius, criatura? -cridava el pare.
-La ràdio és un aparell que funciona amb electricitat i les persones funcionem amb el cap! -li deia la mare.
Però com que a cabuda no hi havia qui la guanyara, la xiqueta pensà que si la ràdio podia funcionar gràcies a un simple endoll, ella també ho podria fer de la mateixa manera. Així doncs, un dia, a boqueta de nit, quan els pares estaven a la cuina fent el sopar, es decidí a posar dos ditets a l'endoll i...
-Aaaah! -un crit esgarrifador ressonà en tota la casa.
Els pares, cames ajudeu-me, van córrer cap al saló i allí es van trobar la filla, amb els ditets fora de l'endoll, però amb tots els cabells de punta.
Des d'aquell dia, els pares van posar unes tapetes de plàstic en tots els endolls de la casa i a Lula, que ja li deien així, se li'n van anar les ganes de ser una ràdio.
Amb tot, el que sí que li va quedar com a record durant uns quants anys, van ser els cabells com fils d'aram. Sort que el perruquer de la mare va aconseguir fer-se amb els de la part de davant i, pentinant-los amb paciència, tapava la resta, que semblaven una cresta.
Lula es va acostumar al volum del seu cap i, fins i tot, acabà agradant-li aquella manera particular de pentinar-se. I tant va ser així que, quan els cabells recobraren la normalitat, la xiqueta, ara ja una adolescent, va haver de trobar un perruquer que acceptara fer-li un pentinat tan monumental com el que havia portat des de menuda.
Lucila, ara senyora Lula, era coneguda per tota la ciutat per aquest pentinat tan estrafolari.
Al llarg de la seua vida, havia provat d'anar a diversos perruquers amb la finalitat de trobar aquell que li encertara completament el seu gust, però cap de tots ells, bé foren famosos o desconeguts, va aconseguir fer-li el pentinat exactament com ella volia. És per això que un dimarts de matí, quan es dirigia a la perruqueria habitual, va descobrir que havien obert, tot just al costat de casa, un saló molt modern amb aquest cartell a la porta:
«Perruqueria SÚPER-SÚPER»
«Busca un pentinat tan original, tan original, que a tothom faça exclamar super-oh? Si és així, entre, pague i comprove. Li assegurem que no se'n penedirà».
-Caram! Mai no havia vist una publicitat tan... tan... tan així. Vaig a provar!
Quan la senyora Lula va obrir les enormes portes de vidre que separaven el carrer del moderníssim saló, va notar de seguida que huit ulls se li clavaven al cap, com si foren huit tubets de pegament, alhora que sentia:
-Ooooh!!!
Les exclamacions corresponien a les quatre persones que hi havia dins el local, tres xiques i un jove amb els cabells de mil colors, begut de galtes i vestit amb unes malles negres i una camisola daurada.
Ràpidament, l'home féu dos salts, com si fóra una granota, i es posà a pegar-li voltes a la senyora Lula sense parar de parlar:
-Per tots els pèls del món! Quina cabellera tan meravellosa! És perfecta per a fer una obra d'art, la meua i incomparable obra d'art! Oooh i més oooh! Açò és prodigiós! Un miracle!
-Sí, sí, sí! És un miracle! -repetien les tres xiques.
Mentre la senyora Lula pensava que aquelles persones estaven com una cabra, el perruquer li agafà una mà, li la besà, deixant-li una resta aquosa, i li digué amb gran cerimònia:
-Estimada senyora, sóc el gran Ris-ras, famós perruquer en l'Àfrica Oriental i també en l'Àsia Occidental i, a partir de hui, estic segur que faré història en aquest país.
-Segur que sí! Segur que sí! -deien a una veu les tres xiques, fent-se aire amb una pinta color rosa fúcsia.
Tot seguit i sense deixar que la senyora Lula badara boca, la van agafar pel braç amb delicadesa i li van llavar el cap, al compàs de la Serenata en do menor de Mozart. A continuació, li empastraren els cabells amb tres cremes i mitja. Finalment, la van asseure en una esplèndida butaca entapissada amb un teixit que imitava la pell de lleopard tot just davant d'un espill espectacular envoltat d'un centenar de llumenetes de gran intensitat.
Tot se succeïa amb tanta promptitud que la dona encara no havia pogut reaccionar. S'hi deixava conduir com si la voluntat li haguera fugit a ballar la tarara.
Ris-ras, al seu darrere, la mirava des de tots els angles amb cara de satisfacció.
-És perfecte! Els seus cabells tenen la llargària exacta -li digué.
-Exacta per a què? -preguntà Lula per primera vegada.
-Per a què ha de ser? Per a la meua creació, senyora...
-Lula, em dic Lula.
-Amb vosté, estimada Lula, naixerà el model «Tornado» -digué Ris-ras.
-Tor... què? -esclatà, a la fi, la nostra amiga, com si s'haguera despertat d'un malson-. Jo me'n vaig a casa. Ai, senyor, on m'he ficat jo?
-Xssst! No diga bajanades i faça globus amb aquest xiclet tranquil·litzador. Quan acabe la meua obra, no tindrà paraules per a agrair-m'ho prou -contestà el perruquer amb geni.
Com si les paraules del perruquer foren hipnòtiques, la senyora Lula tancà les parpelles pintades de verd mar i es deixà portar per la música del seu compositor favorit que sonava en el saló.
Al cap de mitja hora, tornà a sentir la veu del perruquer que li deia:
-Lula, Lulíssima, ja pot obrir els ulls sense temor, perquè l'espera la visió més sorprenent de la seua vida.
La dona els anà obrint a poc a poc, fins que:
-Oh, senyor!
-Què li sembla? -li preguntà Ris-ras.
-Oh, senyor, senyor! -tornà a exclamar.
Lula amb incredulitat.
-És... és... és una meravella! -exclamà finalment la senyora Lula.
Lula s'aixecà de la butaca i encerclada pels espills que portaven Lili, Sofi i Conxi es mirava i remirava el pentinat al·lucinant. Tots els cabells anaven cap amunt, com si s'aclamaren al cel, i es reunien al final fent una mena d'espiral a quaranta centímetres del seu naixement.
La dona no s'ho podia creure. La providència la premiava, a la fi, amb un perruquer fabulós. Lula estava tan satisfeta i encantada amb el resultat, que els féu un beset a tots quatre.
I, des d'aquell dia, la senyora Lula no faltà, encara que estiguera malalta, a la cita amb el seu perruquer. Per fi havia trobat el que ella volia!
