Blog 
Ecosistemes
RSS - Blog de Maria Josep Picó Garcés

El autor

Blog Ecosistemes - Maria Josep Picó Garcés

Maria Josep Picó Garcés

Periodista ambiental i científica. @mariajpico

Sobre este blog de Sociedad

Converses sobre medi ambient, sostenibilitat, salut i ciència. Reflexions de la vida urbana i la natura, dels ecosistemes ecològic, social, comunicatiu, econòmic... Imatge: Barranc de la Pegunta, al Parc Natural del Penyagolosa. Foto: Sergio Montagud.


@mariajpico

Archivo

  • 14
    Diciembre
    2012

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    L'eròtica del paper

     

    L'eròtica del paper ha estat finalista del Premi Llegir 2012 convocat per la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, juntament amb A la recerca del lector social, presentat per Joan Portell Rifà, Els crítics literaris més implacables, d'Esperança Costa, Entre línies, text de Juli Capilla i Confessions d’una passatgera, de Maite Insa Gualde. El guanyador del guardó va ser Manuel Baixauli amb Resurrecció, publicat el 17 de febrer de 2011 a El País. El veredicte es va donar a conèixer el 12.12.12.

     

     

    L'ERÒTICA DEL PAPER

     Maria Josep Picó i Garcés

     

    La majoria de carrers no portava enlloc. En cada semàfor s’obria un precipici i girar qualsevol cantonada desembocava a la fi del món. La ciutat havia esdevingut un arxipèlag de llocs desconnectats. I calia fer peripècies per a evitar els escassos i capritxosos itineraris marcats per la voluntat cega de la majoria. Es desconeixia l’origen d’aquesta situació, perquè els canvis havien estat tan silenciosos com progressius i tothom era còmplice. Regnava la dictadura desmemoriada de la immediatesa.

     

    - Ens coneixem?–va preguntar-li Àngela.

    - Potser, tinc milers de seguidors al meu perfil professional… disculpa, no tinc temps -va contestar l’Albert sense treure els ulls de la pantalla 3D tàctil del seu smartphone i caminant amb destinació incerta.

     

              L’angoixa es va apoderar de l’Àngela una matinada quan, atrapada a la xarxa, la llum va marxar. Era una apagada general. I ella se sentia surar en l’infinit intagible. Feia mesos que no quedava amb ningú per sopar, fer un cafè, ballar... Feia la compra per Internet, practicava exercici amb la Wii, parlava amb els amics pel Twitter i sabia de la família per les fotos que penjaven al Facebook. Aconseguia treballs mitjançant Linkedin i les reunions eren per Skype o videoconferència.

    El buit de la nit i el sabor amarg de la solitud va provocar-li un sotrac. L’era digital li passava factura. L’estrés, viure en una contrarellotge permanent, la rapidesa de la comunicació, la competitivitat ferotge. On eren els seus llibres? Desitjava perdre’s per les dreceres d’una novel·la on viure apassionadament i en primera persona vides imaginàries per l’efecte de les neurones espill; sentir l’arribada del clímax a través de la lectura de cada paràgraf i odiar el final inesperat al passar la penúltima fulla. Plorar, riure, emocionar-se i, fins i tot, patir. Descobrir assossegadament noves reflexions en els assatjos amuntegats a la tauleta de nit; assaborir l’últim poemari d’un bon amic. Aprendre, pensar, conservar complicitats amb personatges ficticis, ampliar els horitzons i viure més intensament gràcies a la gran aventura de llegir.

    L’activitat quotidiana havia quedat fragmentada. Tot allò que no estava penjat al núvol no existia. Els flashos d’informació ràpida i cridanera marcaven el ritme social. No hi havia lloc per a la il·lusió, l’esperança, la intriga, la imaginació, la creació... L’absència de continuïtat i de lligams impregnava la ciutat. Només restava una realitat atomitzada. La història i els records romanien engolits. Per això es va precipitar al carrer, necessitava veure algú...

     

    L’estrepitós soroll d’una telefonada va acabar amb el somni d’Àngela.

    - Et convide a dinar a la platja. Què em dius –preguntava l’Albert a l’altra banda de la línia.

    - Com?

    - Ei! Desperta! Hem d’aprofitar, jo porte la premsa i un llibre que et va a encantar!

    - Uf! Quina alegria em dones! T’espere! No t’imagines com t’he enyorat...

    - Però Àngela, si ahir vam passar el dia junts!

     

    L’Àngela i l’Albert van llegir i compartir els diaris dominicals, doblegant-los desordenadament. Retallant notícies interessants, subratllant desclaracions, traient fulles senceres, anontant idees per a futurs projectes...... A més, ella, al segon cafè, va quedar enganxada entre les línies de la nova novel·la.

     

    - Com seria la vida sense diaris? O sense llibres? –va plantejar l’Albert.

    - No vull imaginar-ho, em negue a renunciar a viure intensament la vida de les paraules. En l’era audiovisual i tecnològica, reconec que encara estic seduïda per l’eròtica del paper.

     

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook