Blog 
Pren la paraula
RSS - Blog de Josep Lacreu

El autor

Blog Pren la paraula - Josep Lacreu

Josep Lacreu


Archivo

  • 10
    Junio
    2016

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    Valencia Comunitat

    La variació lingüística 

     

    La variació lingüística 

     

    La llengua —qualsevol llengua— està sotmesa a un procés de mutació constant. Els parlants aprenen un codi que van transformant amb l'ús. Cada vegada que parlen introduïxen lleus modificacions en la pronunciació, en la manera de construir els missatges; creen noves paraules i deixen d'utilitzar-ne unes altres. Tot són xicotets canvis, a vegades imperceptibles, que van alterant a poc a poc la fisonomia d'un idioma. El resultat ineluctable d'este procés és que qualsevol llengua presenta una considerable variació interna. De fet, si analitzem l'evolució del valencià al llarg del temps, podem observar que antigament es deien certes paraules, com per exemple dejús, flum o fembra, que han deixat de dir-se actualment. Estes formes antigues reben el nom de arcaismes. Sense abandonar la perspectiva temporal, en l'altre extrem de l'eix tenim els neologismes, que són vocables de creació recent, com per exemple robot, blíster o bioxip. Tot este conjunt de variants associades als canvis que experimenta la llengua al llarg del temps s'anomenen variants diacròniques 

     

    L'espai també és un altre factor que actua generant diversificació lingüística. Els grups humans interactuen per contacte i s'influïxen mútuament en la manera de parlar, de manera que, fins i tot compartint les mateixes paraules, en cada lloc es diuen d'una manera peculiar. El mot posar, per exemple, general en tot el domini lingüístic, en la major part del territori valencià es pronuncia [pozá], amb s sonora, excepte en les comarques centrals, on s'ensordix la s [posár]; en la franja occidental de Catalunya i Mallorca s'emmudix la r final [pozár], i en la zona costanera de Catalunya, així com a Menorca i Eivissa, es tanca la vocal o en posició àtona a u [puzá]. La variació espacial no es limita, evidentment, al nivell fonètic. N'hi ha també de caràcter morfològic, especialment en la flexió verbal. Així, continuant amb el verb posar com a referència paradigmàtica, la primera persona del present d'indicatiu d'Orpesa cap avall es diu pose i cap amunt poso, i a les Illes Balears pos, que era com es deia antigament a tot arreu. La variació lingüística és encara molt més evident en el camp lèxic. Per posar també un exemple que permeta explicitar estes diferències, ens podem centrar en la planta herbàcia denominada Zeamays en la nomenclatura científica, i que popularment en algunes comarques es coneix com a dacsa i en altres com a panís; en altres territoris del domini lingüístic s'anomena blat de moro (o de l'Índia), moresc o milloc. Tots estos exemples no són més que una mostra simbòlica de variació espacial. Els parlants, en definitiva, compartixen determinats trets lingüístics que els identifiquen com a grup davant dels altres. L'aglutinació de trets espacials conformen els dialectes. Totes les llengües tenen variació dialectal. El deix característic dels parlants de cada lloc o l'ús de paraules distintives específiques ens permeten distingir, per exemple, si una persona és andalusa o argentina, anglesa o americana, portuguesa o brasilera... Este tipus de variació es coneix lingüísticament com a variants diatòpiques.   

     

    I, finalment, tenim també les anomenades variants diafàsiques. Són aquelles variacions lingüístiques associades al context en què es produïx una comunicació. És evident que no parlem igual amb els amics en un ambient distés que amb el dependent d'una botiga que no coneixem de res, i menys encara amb un policia que ens ha fet l'alto en la carretera. Es tracta d'una variació menys definida, molt més subtil. Però, per poc que ens parem a pensar-ho, qualsevol persona és conscient que una frase com «Ie, tio, no te'n passes, que hui no estic pa' romanços», potser la podríem dir en certs contextos, però no la diríem mai en uns altres.  

     

    Tot açò que hem explicat segurament és evident per a qualsevol persona, independentment del seu bagatge lingüístic. Però, tot i això, en valencià, probablement per la inseguretat lingüística que tenim en l'ús de la pròpia llengua, sovint confonem els diversos tipus de variants. I, quan ens posem a parlar, i sobretot a escriure, amb la pretensió de fer-ho en un cert nivell de formalitat, se'ns entremesclen els plans lingüístics i tendim a usar a tort i a dret arcaismes i geosinònims des de la creença que són formes més apropiades per al registre formal. A vegades fa la impressió que l'únic criteri que apliquen certes persones a l'hora de triar les paraules per a confegir un discurs formal és el diferencial. Com més diferents siguen del valencià col·loquial, millor! Si no es pareixen al castellà, fantàstic! És una actitud d'autoafirmació des de l'exaltació de la diferència, que ben sovint dóna lloc a una mescla caòtica de formes d'ací i d'allà, variants actuals i arcaiques, col·loquialismes i cultismes. El resultat d'este desorde lingüístic és un discurs confusionari i estrambòtic. Deixarem els exemples concrets per a futurs comentaris.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook