La històrica processó del Divendres Sant o del Sant Enterrament de Castelló, l'acte principal i l'únic conjunt de les confraries penitencials de la capital de la Plana, esdevé avui dia una sincrètica manifestació de religiositat popular a la qual és difícil trobar-li sentit de conjunt. Atesa la seua transformació en les darreres dècades, la tradició castellonenca originària ha derivat en un esdeveniment social que sembla de molt poc valor cultural, si atenem al concepte antropològic de cultura que habitualment fem servir, vinculat al territori, i de valor religiós contradictori, si atenem al sentit que per a l'Església Catòlica té el Divendres Sant. La processó no aconsegueix, per diverses raons que caldria analitzar, atreure una atenció significativa dels castellonencs -que marxen massivament de la ciutat aquests dies- ni tampoc de la gent dels pobles veïns, tot i gaudir enguany paradoxalment per primera vegada del reconeixement de festa d'interés turístic provincial.
La molt antiga i Molt Il·lustre Confraria de la Puríssima Sang de Jesús va donar forma al llarg dels segles a la processó del Divendres Sant, a la qual en 1977 es va afegir la Confraria de Pau i Caritat, originària de finals del segle XIX a la ciutat, reorganitzada després de dècades d'inactivitat aquell mateix any. Poc després es va incorporar a la celebració passionista la Venerable Ordre Terciària Caputxina, tot i no ser una confraria penitencial, i en 1991, any de la seua creació, la Confraria de Santa Maria Magdalena. Cinc anys després va la darrera incorporació al seguici, la de la Confraria del Crist de Medinaceli. Les noves confraries han aportat progressivament a la tradicional processó les seues imatges i peanyes, la seua música i tot un seguit de noves manifestacions amb les quals s'ha fulminat l'estètica barroca que l'havia caracteritzat durant segles.
En la postguerra, escultors autòctons com Tomàs Colón, Joan Baptista Porcar o Joan Adsuara es van preocupar d'integrar les noves escultures processionals de la Confraria de la Sang en els cànons propis de l'estil barroc al qual responien les imatges salvades del conflicte i les principals tradicions passionistes castellonenques. Però sembla que aquesta no va ser una de les preocupacions d'autors com ara el vila-realenc Pedro Gil (1924-1993), que va tallar la Pietat per a la Confraria de Pau i Caritat en 1987, sense aconseguir harmonitzar-la amb la imatgeria de la Sang ni amb l'estètica de la processó del Sant Enterrament d'aleshores, tot i haver-se elegit un tema iconogràfic tan adient a la mateixa. Pel que fa a la imatge de Santa Maria Magdalena penitent, feta en 2000 per l'escultor de Navajas Manolo Rodríguez (1937) per a la confraria homònima, tampoc l'autor va voler integrar-la en l'estètica pròpia i tradicional de la Setmana Santa de Castelló, com tampoc la mateixa confraria va voler -tot i algunes recomanacions- integrar-la iconogràficament en la temàtica processional, el Sant Enterrament, tan adient com era també en aquest sentit la imatge d'una de les poques dones que es creu que van acompanyar el cos de Crist fins al sepulcre. Finalment, l'any 2006 es va incorporar a la processó la imatge del Crist de Medinaceli, del gadità José M. García Gallardo, l'única que respecta l'estètica barroca, aleshores però ja malbaratada per les anteriors incorporacions i d'altres imatges artísticament poc rellevants per tractar-se d'obres d'escaiola fabricades en sèrie als tallers gironins d'Olot principalment. I enguany sembla que finalment la processó incorporarà una nova imatge, un crucificat de grans dimensions, fet en poliespà per un artesà faller, que portarà una associació d'exlegionaris, una innovació insòlita que sembla ja no sorprendre a ningú, en haver perdut definitivament la Setmana Santa de Castelló un dels seus atributs més importants quant a producte cultural, l'estil propi.
En l'àmbit musical, de tanta incidència emocional en aquests tipus de rituals religiosos, el sentit cultural i religiós de la processó del Sant Enterrament castellonenc s'ha vist tal vegada desvirtuat amb canvis com, per exemple, la importació d'una tradició pròpia del baix Aragó com ara les bandes de tambors i bombos, una moda que qualla amb facilitat a tota la província i d'una manera que resultaria impensable a altres territoris més orgullosos i protectors de les seues tradicions i trets identitaris. El so de la pell tensada i colpejada a sang competeix en la processó castellonenca amb les tradicionals agrupacions vocals que acompanyen les imatges de la Sang, amb els tabals i dolçaines de Pau i Caritat -aquests fidels a les arrels tradicionals de la ciutat- i amb la recent incorporació d'una banda de cornetes i tambors d'estil andalús. Menystingut, resta en la memòria el silenci que singularitzava aquest solemne i simbòlic enterrament i que les capelles de música polifònica o d'instruments de vent embellien, un silenci que en alguns períodes històrics va arribar a donar nom a la mateixa processó.
El Divendres Sant hom pot veure a Castelló la imponent imatge del Crist Jacent, carregada d'història local i d'un profund i humanitzador simbolisme que tanta gent desconeix, avançar lent sobre el seu llit ancestral, enmig d'un poble que cada vegada sembla valorar-la i venerar-la menys. Ni els rectors de la cocatedral saben què fer-se amb ella quan arriba cada any a l'església mare de la ciutat. El trànsit de la imatge pels carrers de la vila és el colofó d'una barreja de mobles, escultures, vestits i músiques sense cohesió ni coherència, i també d'uns comportaments que a molts ens resulten realment estridents respecte de la litúrgia i els significats d'aquest dia sacre, com ara la desfilada d'homes vestits de militars que fan escarafalls amb les seues armes, l'espectacle d'alçades i baixades a pols de les peanyes o els crits i dedicatòries d'algun capatàs de qui no se sap ben bé si fa mofa dels capatassos andalusos o una dolenta emulació dels mateixos. Però cal reconéixer que moltes d'aquestes manifestacions fan bona collita d'aplaudiments i tot seguit cal preguntar-se si aquesta concepció de l'èxit, del triomf humà, no és tal vegada aliena a l'home i al Déu que la fusta encarnada del Sant Sepulcre representa.
Tal vegada ha arribat l'hora de reflexionar sobre la necessitat de permetre una nova processó al marge de la del Divendres Sant i recuperar així el tradicional Sant Enterrament, amb el seu sentit i singularitat cultural i religiós. Sorprén que alguns rectors de la ciutat callen davant del que més d'un considerem, des de l'estima sincera, ja massa despropòsits, i s'entén que altres desitgen veure desaparéixer tota pràctica religiosa d'aquest tipus. També costa entendre que hi haja preveres, alguns dels quals desfilen en la mateixa processó, que s'ho miren amb tanta complaença i, pel que fa al bisbe, tal vegada és perquè tot açò està més enllà de la legalitat canònica, en el terreny de la responsabilitat i de l'amor valent a un poble que fa temps que vol abandonar, que no es pronuncia més que amb normes i reglaments. I per la seua banda les confraries fan la seua, cadascuna les seues guerres, els seus protagonismes i els seus invents -això sí, disfressats tots de tradició- i sobreviuen desorientades i malferides algunes d'elles enmig d'una indiferència religiosa que creix a bon ritme.
