L'Eurocopa 2016 ja ha començat a rodar i també trobem el Castelló en plena fase d'ascens a segona divisió B. On faig cerveses habitualment, hi ha gent que qualifica el futbol com l'opi del poble. Ja sé que és una opinió, però si no ho has experimentat, és molt difícil explicar la trempera que produeixen certs instants durant un partit. La narrativa de ficció i el periodisme, almenys, ho intenten. De fet, fins i tot en aquest diari, el company Enrique Ballester ho fa i molt bé (no cregueu que li estic ballant els nanos, que és un garrapa integral que no convida a gintònics).
Ara bé: el futbol no ha oferit mai un argument base a la literatura (exceptuant-ne la poesia) perquè el futbol ja és en si mateix una literatura essencial. No val, per tant, com a pretext ni cinematogràfic ni literari, perquè el futbol, sense necessitat de versions, posseeix la seua pròpia novel·la o la seua pel·lícula. Només la televisió ha entés de què tracta tot açò. Les diverses fases per les quals passa un partit, les declaracions i rodes de premsa dels entrenadors, les alineacions, les lesions, les conspiracions del vestidor, el villarato, els presidents i les seues maniobres financeres; tot això, s'inscriu en la novel·lada periodística del futbol. Si aïllem totes aquestes coses, desnaturalitzem el futbol.
De fet, qualsevol intent d'escriure o de filmar sobre futbol necessita sempre el suport narratiu dels negocis tèrbols, de les conspiracions polítiques, d'escàndols sexuals o de qualsevol recurs que ens mostra la novel·la negra, com ja va fer Philip Kerr en l'arxivenuda Mercat d'hivern. Però el futbol és, sobretot, novel·la futbolística. ¿Podem reflectir en una novel·la les anomenades boles calentes per al Reial Madrid en els sorteigs de la Champions, la ideologia estantida dels comentaristes dels mitjans de comunicació estatals, l'ambient nazi que sura en alguns estadis o les remuntades èpiques? Hauríem, però, particularment, encara no ho he vist.
Ha començat l'Eurocopa i, ho sent però, tot i que l'anomenen la Roja, en mi la selecció no desperta cap sentiment patri. Crec que una persona és d'un equip (o diversos) perquè ho ha mamat des de menut i, en el meu cas, no em van educar (en moltes altres coses, tampoc) en l'amor a la nació. Ara bé: això no vol dir que un dia et sorprens cridant davant la televisió i te n'adones que aquells onze tios que corren darrere del baló són «dels teus». O entres en un estadi amb la mateixa emoció que el dia que vas entrar en una catedral gòtica. A partir del dia que sentes aquesta emoció, sabràs que és impossible ser agnòstic en els temples d'exaltació futbolística que anomenem estadis. I és que en la vida podràs canviar d'un fum de coses, però no mai d'equip de futbol. Perquè amb la lleialtat a uns colors, no s'hi juga.
Praxedetes
Un dia vaig començar així, parlant de ma mare, però que ho podríem aplicar a eixe nombre infinit de dones que, tot i estar invisibilitzades per la societat, haurien de gaudir de la nostra gratitud eterna. I Praxedetes, com molta gent de la seua lleva, no fou una persona que sabera massa coses de lletra, però tampoc li va caldre. És més: en realitat, sabia molt poc de tot allò que en la nostra societat considerem necessari saber. Però sabia de coses més importants, coses que ja pocs saben: sabia de treballar, de sacrificis, d'arribar a final de mes. Sabia de supervivència. I sabia reconèixer de lluny la sinceritat, el desinterés i la hipocresia.
Parlem de l'última de les habitants d'una terra despoblada d'homes i de records mítics, i on la solitud que envaeix ara el mas després de la seua mort potser és infinita. Recorda la teua infància al seu costat: despertar-te i desplegar una vista ampla i extensa. Muntanyes i més muntanyes, una boirina, una lluminositat, una claredat en tons pastel: et va mostrar l'impressionisme sense anar a l'escola.
Després te'n vas anar, i pensa que et vas acomiadar d'un somni tan antic com impossible: el somni d'una vida diferent. Però vas endur-te una llengua, la seua, que reflectia, com en un espill sonor, un poble que cada dia és més difícil evocar.
Ara comprens que és molt dur saber que s'ha mort i vestir el cos rígid i fred d'aquella dona que vas estimar, d'aquella que et va regalar els millors anys de la seua vida i que et va donar, per la cara, la seua alegria. Ara comprens que és molt dur ficar-la en aquella caixa i dur-la en silenci a eixe poble immaculat on li vas dir adéu, tot i que saps ben bé que mai la deixaràs sola. I és ara quan vols jardins de roses negres en què la llum t'omplisca el cervell per sempre i fletxes apassionadament enverinades clavades en el teu pit.
La vau enterrar. Va ser una cerimònia trista, com quasi totes. A través de les Rayban la vas veure baixar al més insondable dels abismes. Vas deixar fluir una llàgrima. Saps que no l'oblidaràs mai.
