Rates

Aniré a la moda, doncs, ja que tinc prou de roba d'abrigar, bàsicament, coses que herete d'amics, un loden verd molt calentet, de llana austríaca, que era de mon pare i amb el qual semble (jo) una mandonguilla de la Wermacht, quan me'l pose. També tinc una jaca Levy's, military fashion, que em vaig comprar, per vint eurets, farà dos o tres anys a una coneguda autllet i a la qual li vaig afegir la Medalla soviètica al Mèrit de Guerra que em vaig comprar fa temps a Estònia (capital, Tallinn). No la llençaré fins que no s'estripe del tot; jo també sóc molt de poble i senzillet.

Enguany, totes i tots a la moda! I això que la cacera està mal vista, molt mal vista. Tan i tan mal vista que als matins, des de l'autobús número 11, puc vore com es passegen les rates per la plaça de Maria Agustina. Corren i boten amb agilitat d'esquirol i amb una talla XXL de conill del nostre Aeroport nostrat sense avions (bé, 2 o 3, però ja se sap que una oroneta no fa estiu; ni Ryanair, primavera). Jo pensava, borinot com sóc, que una rata a una plaça potser un fet aïllat, una miquinòria o, fins i tot, amb ulls lleganyosos de matinar, un «engaño de mis sentidos». Tanmateix, aprofitant l'estiuet de Sant Miquiel, l'estiuet del Codony, isc amb uns amics i unes amigues a una terrasseta (plaça del Doctor Marañón) a sopar uns «montaditos» i una cerveseta fresca. La nit és plàcida i juga el Madritz, la gent es mira el futbol mentre la misèria li passa alta i el país va montadito en un Dragón Kan polític, econòmic i social; però mentre tinguem futbol estem salvats. A nosaltres no ens agrada el futbol; ja ho he dit més vegades, seria una paradoxa que a un coixo li agradara el futbol.

Així que contemplen la plaça, la rutilància rutilant, quasi estel·lar, de les faroles i dels farolos quan de sobte! Què ven mis ojos!! Una rata! Una rata marroneta com de color de creïlla acabada de collir del si fèrtil de la Mare Terra! I ho dic als meus companys i companyes! I no la veuen! Fins que la rata, aliena també al futbol, s'adona que no n'hi ha ni passejadors de gossos. Ara fa una corregudeta per ací, ara fa una corregudeta per allà, ara s'enfila a una palmera... Al final, la veuen. Una amiga que tinc, aficionada a l'art de Daguerre, intenta fer-li una foto amb el mòbil, missió impossible. És una foto que no podrem fer. Total per a què? Quan la ciutadania escampa fotos de lo marrano que està Castelló, els de l'Ajuntament afirmen que són «fotos malintencionades» i mentrimentres Castelló és plena de rates. Quede clar que quan parle de rates no és un eufemisme sobre els corruptes i/o lladres (o senadores) de la dreta. Ens faríem tots caçadors de rates aquesta tardor, però hem arribat a un cert punt en què si et carregues una rata, igual t'acusen de maltractament animal. Rates, vivim envoltat de rates, però som molt malintencionats. Beunasnotxes, bona nit!