Dimecres d'aquesta setmana va fer 25 anys del traspàs de Joan Fuster. I en clara contradicció amb la mitologia que envolta el personatge i el gran nombre de gent que conec que afirma que van coincidir i parlar amb ell (tants com els que afirmen que van estar a París al maig del 68 o en el concert d'homenatge a Canito el 1980) jo ni el vaig conèixer ni vaig creuar mai mitja paraula amb ell. És més: no era cap mena d'ídol per a mi perquè els meus herois s'assemblen més als de la cançó de Bowie. Ara bé, sí que vaig entropessar amb ell un dia.
Era a finals dels anys 80 i jo eixia al galop de la facultat. Recorde que aquell dia jugava el Castelló i que, per l'acabada d'inaugurar RTVV, retransmetien el partit. Un col·lega de Quatretonda, sempre hi ha hagut classes, tenia en el pis d'estudiants televisió. Tot un luxe per a l'època. I si a això li afegim cervesa, bocates i futbol i a preu d'estudiant, estava clar que allò era una cosa que jo no em podia perdre. Tornem-hi: enfilava jo Blasco Ibáñez quan veig que avançava cap a tres tòtines que caminaven a pas de flâneur. Un era Vicent Ventura; un altre, no el vaig reconèixer i el tercer, Joan Fuster. Miraven al front i parlaven tot i que, si he de ser sincer, més bé monologaven amb ells.
Aquella estampa era una metàfora de la política valenciana dels 80 i l'arraconament ideològic de gent com Fuster o Ventura. I el nostre assagista em va produir un enorme despago. Perquè no podia creure que aquell fulano de Sueca mal combinat amb la roba i fumant amb broquet rotllo «me das fuego, marinero?» poguera haver escrit tot el que havia escrit. Però coses més estranyes he vist al llarg de la vida.
Bé, al que anàvem. Si volem saber què queda del pensament de Joan Fuster als 25 anys del seu traspàs, crec que aquest periòdic anomenat «Levante», molt digne tot s'ha de dir, no és el canal adequat. Revistes com «Caràcters», «Pasajes» o «Afers» ja s'encarreguen d'analitzar-ho. Però el que sí que és cert, és que, si més no, Joan Fuster continua sent un personatge incòmode tant per a la dreta, com per a l'esquerra, o per als d'amunt i per als d'avall. De fet és un personatge que es tendeix a silenciar. Per això sempre és un plaer llegir-lo (perquè és un escriptor que es deixa llegir) i pensar què ens va ensenyar. Jo, per exemple, no sóc dels qui aplaudeixen a Raimon (entre altres coses, perquè em pareix un pesat), però Fuster em va mostrar que la nostra acta de naixement la firmà el rei Jaume. Sabent com sabia que tota política que no fem nosaltres, seria feta contra nosaltres, ens va ensenyar a no ser apolítics perquè això és una fal·làcia. Ni confondre el fet de pertànyer a un partit polític amb el fet de tindre idees, posseir una filosofia vital, una ètica social i personal. Fuster ens mostrà una manera de posicionar-nos en el món, d'estar-hi. Perquè, i feu la prova, aquells que esgrimeixen l'apolític com a sinònim de neutralitat i d'imparcialitat, solen ser de dretes (i «españolazos»). Amb el pas del temps, quan els primers polítics de la democràcia obliden el seu mestratge, Fuster ens va ensenyar a decebre'ns perquè la política valenciana és una política de patiments i desconfiances. I glorificar la revolució- siga quina siga- implica també per força entronitzar una generació i, en conseqüència, la invisibilització de les següents o les anteriors.
També ens va explicar que viure sol, si així ho has triat, és un bon refugi. No tries la solitud, sinó viure sol i ho acceptes, cosa que no implicar sentir-se sol. Perquè, desficiós com era, la solitud en companyia és una pena. Ens va ensenyar a mirar-nos els dogmes amb distanciament, l'apriorisme militant com a possibilitat oberta al dia de demà, a defugir els protagonismes, a morir sense ganes, a saber que, a pesar de ser persones subalternes, sempre ens quedarà el sarcasme com a últim recurs.
Podríem dir que Joan Fuster és un d'aquests noms no massa sonors que els qui l'hem llegit hem donat als somnis. Perquè en una època com l'actual, on hi ha més informació que coneixement, quan l'esforç d'escriure, llegir o, simplement, cultivar la memòria, s'afebleix, te n'adones que un bolígraf esmolat com el de Fuster continua sent molt útil.
