En un Castelló desert com qualsevol matí del dia 15 d´agost dels últims cinquanta anys, imitant Nanni Moretti a «Caro Diario», mate el meu etern avorriment passejant per la ciutat amb bicicleta fins que es faça l´hora del consuetudinari dinar familiar. Trie una destinació: cap al Raval. És un matí que fa un sol que bada les pedres i l'ombra sorgida del cansament dels carrers aconsegueix fer-ne més ample l'espai. Cases menudes, estretes i llargues, vinculades als espais de treball que ens parlen d'un Castelló humil i menestral del qual a penes queden testimonis. Hi ha cases que habiten famílies sense memòria i sense record. Fins i tot hi ha edificis com la Casa de Socorro que són reducte d´un altre temps, un espai per a la imaginació del passat. Però és que la nostra memòria col·lectiva necessita preservar-les per a recordar qui som i d'on venim.

Em desplace cap al centre de la ciutat. Pel carrer del Papa Luna hi ha un vell edifici recobert amb una lona verda protectora. Si t'hi poses a sota, veuràs que la llum que hi entra és matisada, verdosenca, i tot pren de seguida unes coloracions fotosintètiques. Sempre que passe per aquell carrer, que em ve de passada cap a la faena, pense en la seua inquietant decrepitud, i en la llàstima que produeix veure caure a trossos el Castelló antic.

I és aleshores quan el passeig adopta el ritme del pensament i després, el de la prosa: lentitud, curiositat, paciència i sobrietat són factors clau per a donar veu a un lloc, a una gent, a un tros de vida. Per a entendre la vida urbana no és suficient d'estudiar només l'espai, perquè hem de saber que la vida també és una construcció a través del temps. La consciència imaginativa reinventa la realitat i el nostre paisatge literari troba una funcionalitat que permet d'imaginar-nos el territori des d'una posició més humana.

Matisem un poc: desert, desert, Castelló no està. Per les diverses places per on he transitat amb la bicicleta he vist gent gran sola, asseguts en banquets a l'ombra, veient passar els cotxes, les mosques, la vida. A la ciutat encara viuen algunes persones que són com els fantasmes de "Pedro Páramo": no existeixen per al sistema. A l'igual que algunes formes d'oci foragitades de la vila en aquestes dates. Hui de matí tot és solitud i silenci. Res a veure amb segles passats, amb una litúrgia escenificada de l´assumpció de la Mare de Déu i una festa popular que consistia en competicions de salt, curses a peu i a cavall, lluites, tir de ballesta i altres i on els concursants rebien com a premi oques i quan aquestes s´acabaven els pagava els guanyadors amb diners, dargues i esperons. Perquè el dia 15 d'agost ha estat un generador de ficció en les polis de la mediterrània. Els anomenats misteris, com el de Castelló o d'Elx, que dramatitzen la mort i l'assumpció de la Mare de Déu amb una escenografia de tipus múltiple i vertical que permetia el descens de Jesús, els àngels i l'ascens d'aquests i la Verge, ja en ànima, ja en cos i ànima segons la ciutat on s'hi representa. Un dia 15 d'agost veiem com Alberto Moravia es queixa perquè es troba sense amics, sense dona, sense parents, sol com un mussol, Pasolini qualifica la ciutadania romana com "l'immagine della frenesia più insolente" i Vittorio Gasman arrossegava un jove i tímid Trintignant el dia de Ferragosto per aquella fantàstica comèdia que era "Il sorpasso".

Com en la vida, en la literatura hi ha capes, palimpsests, i escrivim sobre el que ja s'ha escrit, que és la clau del nostre discurs. I el carrer, que ha estat molt important per a nosaltres ens ha ensenyat a escoltar, la manera de parlar, de contar. El passeig matutí del dia 15 d'agost m´ha recordat el transfons amarg de la pel·lícula de Gianni di Gregorio, «Pranzo di ferragosto»: la solitud del món de la gent gran i de com són de vulnerables en una ciutat, Roma o Castelló, tant s'hi val, que avança amb pas accelerat sense saber on va perquè ha oblidat la seua història i tem la vellesa i la mort i ignora que el més valuós és la qualitat dels sentiments. Per això, els que complim amb el lleure del dinar familiar amb la nostra gent gran ascendim durant la migdiada cap al cel com la Mare de Déu. O com Superman.