El llenguatge de les Necròpolis

Epitafis

Un epitafi és una inscripció sepulcral. Del llatí epitaphium composat de dues paraules gregues: epi (sobre) i taphos (tomba), és un text que honra el difunt. L'epitafi pot ser del moltes maneres: curt, extens, en prosa, en vers, narratiu, biogràfic, neutre, trist, etc i crida l'atenció la quantitat d'eufemismes que s'utilitzen per tal d'evitar la paraula «mort», paraula tabú que se substitueix per altres expressions com «Subió al cielo», «Durmió», «Reposa», etc...

En relació al seu contingut, hi ha dos tipus d'epitafis: els «informatius» i els «opinatius». Els primers, de manera objectiva contenen la informació bàsica com el nom, cognoms i dates de la filiació del difunt; entre ells hi ha un model on utilitza un rellotge i un calendari per donar dades més exactes. (Foto 1).

Els «opinatius» donen més informació, moltes vegades de manera subjectiva. Dins d'aquest grup hi ha diversos tipus: els «encomiàstics», on elogien les virtuts personals del finat: bona esposa, generosa...etc ; els «malastrucs» que recorden a la persona que el llegeix el seu destí fatal , om el de la famosa «tomba anònima» de la qual hem pogut descobrir que pertany a Joaquina P.P., una senyora fadrina que era natural d'Alpuente, València (Foto 2); els de «lament», on la família utilitza expressions de dolor, de no estar d'acord amb la pèrdua (Foto 3); els «consolatoris», on d'alguna manera la fe, l'esperança d'una altra vida al costat de Déu, ofereix consol als familiars i amics ; els de «súplica», on es prega al lector una oració per l'ànima del mort; els «festius», on s'utilitza la ironia fins i tot l'humor negre, i els de «reconeixement públic» (Foto 4), on a banda de ressaltar l'estatus social del finat, també estan inclosos els que tenen a veure amb la Guerra Civil i on la paraula tabú no sols no s'evita sinó que a més a més va acompanyada d'altres que l'emfatitzen i dramatitzen: «asesinado por Dios o por La Patria», «vilmente», «fusilado». I és que morir en mans dels enemics del catolicisme li dóna al finat categoria de màrtir, la qual cosa es un fet que la família i la societat del moment valora i per tant és una manera d'homenatge i d'assabentar a la resta de ciutadans.

Al·legories

L'al·legoria, del grec allegoria, «figuradament», és una figura literària o artística que a partir de formes humanes, d'animals i objectes, pretén representar una idea. De vegades, els epitafis solen anar acompanyats d'escultures al·legòriques que, com ja em dit abans, ens fan conèixer dades molt personals i fins i tot ens donen una idea de quan ha significat el difunt pels seus al·legats o és un senyal de recordatori per part d'aquests vers ell. I de la mateixa manera que hi ha epitafis més recurrents, també pel que fa a les al·legories hi ha atributs més utilitzats que altres. La creu, els àngels, les figures custòdies etc... (Foto 5).

Hi ha làpides com la de Manuel Carbó Domenech, que conté una gran quantitat d'atributs amb la peculiaritat que un d'ells és l'únic que hem trobat en tot el cementeri i que es tracta d'un àngel avi. I és que l'àngel és una figura molt utilitzada però sempre s'ha tractat amb figures de nens o joves que auguraven bons designis i eren els intermediaris entre la vida terrenal i la celestial. En aquest cas, l'avi de llargues barbes, dotat d'ales i parcialment nu, simbolitza el pare del Temps i generalment, com en aquest cas, sosté en la mà una clepsidra (rellotge d'aigua) que representa l'irreversible transcórrer del temps, el pas de la vida. L'altra mà la té recolzada en un llibre obert on estan gravades les dades del finat així com la data de la seua mort.

També és molt utilitzat el llibre tancat amb les dades escrites en la tapa. Els llibres simbolitzen la sapiència, el coneixement. Darrere del llibre hi ha la creu que és la manera més habitual de representar a Crist, el símbol de la passió i resurrecció que sol anar envoltat amb altres atributs com en aquest cas que és el cascall, planta al·lucinògena que simbolitza el somni etern. Al terra, al costat esquerre hi ha un llum votiu amb la flama vers el cel representatiu de l'ànima. A continuació un nen despullat i una calavera ben bé podrien representar la vida i la mort encara que la calavera també pot simbolitzar el naixement d'un home nou donat que per als cristians després de la mort comença una altra vida.

Altres al·legories són l'heura i la rosella, la primera símbol de l'abraçada entre la vida i la mort i la segona utilitzada sobretot en les làpides dels xiquets per la seua fragilitat (Foto 8).

També hi ha atributs en la làpida pertanyent a José Bigné Simón (Foto 7), com la corona de semprevives com a símbol d'eternitat i de record permanent. La calavera amb les tíbies representa la mort i, la dalla, la seua companya segadora de la vida simbolitza l'inexorable pas del temps. La columna trencada, model de vida truncada, mort prematura i l'àncora associada a la fermesa de la fe en la salvació. També hi ha el llorer que simbolitza el triomf davant la mort i per últim el sudari que és senyal de mort, d'abandó. Pel que fa a l'epitafi, és informatiu, molt breu, de fet ni tan sols diu la data de la mort però sí estan escrites les sigles R.I.P. « Requiescat in Pace» equivalent llatí de D.E.P «Descanse en Paz, així com D.O.M del llatí Deo Optimo Maximo, «A Dios, el más grande y el mejor»