En la majoria de les pel·lícules dels germans Marx, hi ha seqüències que es desenvolupen en restaurants. Harpo, Chico i Groucho utilitzaven aquest espai com a laboratori de la seua estratègia per a corcar un ordre tan cerimoniós i avorrit com arbitràriament establert. No és que volgueren demolir aquest restaurant o aquell, sinó que volien enderrocar el restaurant com a concepte en la seua versió més formalista, com a sala d'exhibicionisme del poder, dels escots i de les models amb més bijuteria que cor. Si els Marx Brothers actuaren hui, segurament filmarien escenes dels sopars d'empresa que tant abunden aquests dies i en els quals participem.
Contava l'altre dia el company Enrique Ballester que hi ha gent que només ix en Magdalena, en les festes del poble, en Cap d'Any i en el sopar d'empresa. Em sap greu reconèixer-ho, perquè per definició li he de dur la contrària, però té raó. Jo, per exemple, partisc de la premissa de no anar a sopars d'empresa ni a sopars on hi haja més de 4 persones. Ara bé, com collons havia de rebutjar la invitació formal que em va fer el director, Pepe Beltrán, d'anar al sopar de Levante de Castelló? L'excusa era molt crematística: havia de donar-me els caragols del premi menor que hem rascat del dècim que m'ha regalat el periòdic. I així les coses, seguint les recomanacions del camarada Ballester, em vaig mudar i dissenyar un pla alternatiu per a no seure al costat del cap. Per als qui encara fumem, aquest és un problema menor, ja que entre plat i plat, sempre ixes fora a fer-la petar. Així que vaig aparèixer un poc abans, no massa abans, perquè perdre's les cerveses prèvies és una idea sinistra i perquè així pots observar la disposició de les taules i pots triar i no seure al costat del cap, o de Mestre, per exemple. I comença el sopar.
Al voltant d'una taula es couen diàlegs intensos, declaracions d'amor, odis irreversibles, projectes culturals, poemes d'urgència, conxorxes polítiques i inclús revolucions. I així, assegut com estàs al costat de la rossa amb qui coincideixes puntualment en la fotocopiadora, observes que, a més de la xerrameca, és l'última oportunitat d'enguany que tens per a parar la canya i passar el rall. Però n'hi ha més. Els sopars d'empresa estan un poc teatralitzats. No es tracta de seure a menjar i esperar la successió de plats, sinó que es tracta de viure l'experiència. No es tracta de descobrir de què te gust la llum, ni de conèixer l'existència del bombó filosofal ni tan sols d'assaborir un menú de plàncton.
Un sopar d'empresa esdevé una perfomance en la qual han de passar coses que et sorprenguen. Rebaixar l'atenció sobre el plat per a enfocar-la sobre tot el que ocorre al teu voltant. Es perd espontaneïtat i més d'una conversa entre comensals, al cas com estàs, Johnny Cash, del que passa al teu voltant. Es perd el restaurant com l'escenari en què als clients els passen coses per a esdevindre l'escenari on els clients estan obligats a veure i apreciar coses. El comensal deixa de ser el protagonista d'un moment que viu amb la seua gent per a passar a ser un simple espectador que mira i fingeix sorpresa. I és que, el menjador, com el bar, no es va inventar per a veure pel·lícules, sinó per a protagonitzar-les.
Anem acabant. Abans, no fa massa temps, en aquestes dates des de diaris i revistes t'encarregaven un conte de Nadal. Aquests contes són un gènere en sí mateix, amb les seues pautes, els seus temes obligats, la seua ètica i la seua moral. En ells sempre hi ha una espècie d'epifania, de salvació personal que es converteix en redempció col·lectiva. Cavil·lava com hauria de ser el meu conte de nadal que encara no he escrit. Voldria escriure una cosa com «El conte de Nadal de l'Auggie Wren», de Paul Auster, un conte sense neu (sóc de Castelló) ni gelades, ni nens ni fantasmes, que parlara d'una altra essència nadalenca, una essència que consistira a poder encara tancar els ulls, com a mínim per Nadal, i mirar d'aconseguir una felicitat passatgera però útil. Però clar, quan el director del periòdic et manté la retribució econòmica habitual i la paga extra, et convida i et paga el sopar d'empresa, i et regala la cistella amb productes que alegren els dies, les vesprades i les nits, només pots dir que ja no cal escriure un conte de nadal perquè has esdevingut James Stewart en la versió castellonenca i nadalenca de 2017 de «Que bonic que és viure». Bones festes.
