Hui estem a 8 de gener de 2018. Hem deixat el Nadal enrere i si busquem temes per a escriure, ja comencen els preparatius de Sant Antoni, de les paelles de Benicàssim o les rebaixes i les cues de gent. La primera conclusió que traiem si parlem de les cues és que el minut dels propietaris de les grans cadenes cotitza molt i el dels compradors gens. I tot té relació: les hores que perdem són diners que els propietaris guanyen. El temps d'oci és escàs i, per tant, car. I si parlem d'oci de qualitat, en què ningú inclourà ni una cua, el preu està pels núvols.
Deia Josep Pla que hem de fer un esforç terrible per a no veure el món en forma d'article. I per això, per aquest esforç i per la meua col·laboració en aquest mitjà (i en uns altres), hi ha dos dates a l'any en què em plantege deixar d'escriure: una és quan jo acabe el curs a l'agost i comence les meues més que merescudes vacances de setembre; l'altra és gener, per això dels bons propòsits del nou any que tots ens fem. No diré que la temptació siga forta, no. Però de vegades tinc la sensació de predicar en el desert i que no ningú em llig. Aspirar al contrari seria pretensiós, tot s'ha de dir, però la constatació t'obliga a preguntar-te què pretenem quan escrivim? ¿Distraure? ¿Afalagar? ¿Desfogar-nos? En definitiva, ¿per a què serveix un columnista?
Juan Cruz, a «Un golpe de vida» (2017), fa una espècie de pregària al columnista i reivindica els seus anys dedicats a cronista de l'activitat cultural però constatant que la influència de la premsa decreix i la tecnologia ens fa cada dia més cegos i més estranys. Algú hi haurà, dels columnistes, que pot dir que la nostra funció és pronunciar-nos, denunciar abusos, injustícies, que s'ha de tractar d'obrir els ulls dels lectors. Potser. Però, no sona un poc a autojustificació? Si és ridícul pensar que fem alguna funció, pronunciar-se també ho serà, no? Millor seria, si no volem fer riure i anar de franctiradors xixiguais, de posar-nos al servei d'una opció política determinada, d'esdevenir una peça de l'aparell i engranatge d'un partit i així, no per intel·lectuals sinó per infiltrats, saber que podem influir en el públic.
En definitiva: servim per a alguna cosa o som éssers ridículs? Continuem escrivint o guardem silenci? Alerta, que són dubtes reals, sobretot a partir del Procés, que els lectors comencen a veure normal que s'empresone la gent per opinar en públic. Què fem, aleshores? Doncs... admetre que, segurament, no influïm massa en l'opinió pública però, certament, l'única prova que veig de la no-absoluta inutilitat nostra és que algú, quan ens llig, voldria que desapareguérem.
Els Reis
Els Reixos, els Reis Mags, els Màgics, o, simplement, els Reis. No entraré en disquisicions filològiques que ja explicarem un altre dia. El que sí que vull dir és que no crec exagerar si dic que les monarquies de l'Orient mai de la vida m'han tractat amb la justícia que crec que jo em meresc. Entre aquests imperis on regnen i l'habitant d'una polis mediterrània, Jaume Garcia, molt aviat es va generar una relació de desconfiança i suspicàcia total. Entre els nostres gabinets de premsa no va fluir mai la comunicació.
D'entrada, jo escrivia la carta en valencià, cosa que pot ser un anatema per als qui no comprenen que les plaques dels carrers poden estar únicament en valencià. Recorde que un any els vaig demanar el Fuerte Comansi i l'Exin Castillos, amb un fum de ninots per a organitzar massacres èpiques en el terra del menjador, i les monarquies d'Orient s'encabotaven a dur-me un anorac amb folre de borreguet, molt útil per als dies de fred, deia ma mare, però que a mi no em feia cap il·lusió. Si les repasse, hi ha moltes històries fixades en les meues cartes a Ses Majestats els Reis d'Orient que s'ensumen en l'ambient. D'alguna manera, és un exercici de costura, de cosir les mirades entre el passat i el present. I així fins al dia d'avui.
