La veritat és que, una conversa amb la persona adequada, és a dir, amb una d’aquestes persones que realment val la pena, que hi aporten, és, diguem-ho clarament, una putada. ¿Per què? Molt senzill. El temps passa volant. Un tema, un altre, les copes que es buiden i la bellesa que brolla quan no es pretén el missatge, quan se sent que la comunicació entre les persones és això, un intercanvi d’immundícies. No conec cap succedani que ho puga substituir. O sí? Enraonem-ho.
Llegia l’altre dia un comentari de George Steiner segons el qual el sofriment dels jueus prové de la transcripció errònia d’una sola lletra esdevinguda quan Déu dictava la Torà. Des d’aquell moment, el professor francés dedueix la clau de l’erudició i defineix el jueu com algú que sosté permanentment un llapis o un bolígraf en la mà mentre que escriu. La imatge, pot ser no us és estranya. En mi, particularment, és habitual. Jo no sé llegir un periòdic, un llibre o el que siga sense un bolígraf o un llapis a la mà. No és complex freudià. Simplement, no sé llegir d’una altra manera.
Per què? Analitzem-ho. D’entrada, puc afirmar que sóc un «lector voraç» o, com diria Joan Fuster, un «viciós de la lectura».
De vicis, en tinc. I tant!!! És més: crec que els tinc tots, de legals i dels altres. I escriure? M’agrada? La veritat és que no trobe massa diferència entre el vici de llegir i el d’escriure. L’escriptura és una continuació natural de la lectura.
Per a mi, llegir és una manera de viure. I per llegir, entenc un llibre, veure una pel·lícula, assistir a un concert, o per exemple, passar-me dos o tres hores matant pedaços de vida i amor a cada frase. Com molta altra gent abans, reivindique l’experiència llibresca com a forma de vida. Perquè al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera. Perquè les poques lectures ens aparten de la vida; les moltes, ens hi acosten.
Com deia abans, i amb el nas i cabell hebreu que tinc, m’agrada de llegir amb un llapis o bolígraf a la mà. Hi ha gent que s’escandalitza. Subratllar un llibre? Això no es fa! Com que no? Jo practique el vici de subratllar els llibres i sempre són aspectes que em criden l’atenció. Una frase, un punt i coma, un raonament. No descobrisc res, excepte obvietats. Sempre són aspectes que han estat ahí, destinats a destacar-se des d’un principi. No és cap mèrit.
Simplement, has d’estar un poc al cas. Així que, la «lectura» és el meu mitjà privilegiat per a relacionar-me amb el món. Les «publicacions», ja siga en format llibre, pel·lícula, concert o persona, aboleixen les distàncies físiques i permeten, des del teu propi espai, no sols accedir-hi, sinó també convertir en familiars tots aquests universos. Només de tu depén assimilar-los i disfrutar-los.
Ahir va acabar la Fira del Llibre. Les estadístiques amb què ens bombardegen són clares. A Castelló diuen que es llig poc. És més: estem a la cua en quotes de lectura. Segur? Bé, si continuem amb el meu raonament i el llibre, la pel·lícula, el concert o la persona és avorrida, xarona o dessubstanciada, com un ou sense sal, doncs no m’estranya.
«Com véncer l’estrenyiment» «Banderita mía» també són publicacions que hui estan a l’abast de tots. Conviuen amb allò que a tu t’interessa. l’ecosistema no està equilibrat. Ix al carrer i busca, perquè si xales amb el llibre, la pel·lícula, el concert o la persona....fins i tot el conyàs que està passant en aquests moments per davant de ma casa mentre escric açò (dolçaines, cabuts, etc.) té sentit. Bilbania.
