?Por Lluís Meseguer
Marc Montañés Ramos, ciutadà de Castelló amb catorze anys de treball i de joc, habita des d'ahir la geografia infinita que volia definir el poeta Bernat Artola amb el seu ex libris: Damunt de la mort, la vida.
I resulta, ara i potser sempre, que de la victòria decisiva i eterna de la vida, de la voluntat de viure, procedeix la consciència del gran dolor: allò que importa de Marc, i d'Anna, i de Xipell, i de Mercè -l'equip familiar reconegut per la irradiació de la qualitat i el talent de les seues activitats des de Santa Clara, a l'ombra del Campanar de la ciutat- és, sense discussió, la vida, la creativitat, el caràcter i les ganes de compartir la vida com un camí solidari, dur i apassionant.
Per tant, si catorze anys de Marc havien donat tants fruits atractius i tants resultats quotidians, tanta solidaritat intel·lectual i tanta amistat sensible: quins projectes, i quines notícies, no calia esperar d'ell des d'ara fins a sempre? Però si superava ja a tennis a la victoriosa esquerra del gran jugador Xipell! Si les xarxes socials joves -l'altra ciutat- tremolen des de fa dies de desenes de preguntes sobre la seua salut! Són catorze anys que impliquen la seua ciutat que és la nostra, per les aules del Col·legi Herrero i de l'Institut Francesc Ribalta, i per l'aprenentatge no alié a una genètica del treball ben fet -i a les coques d'Onda i les anècdotes viatgeres de les àvies-, al mètode subtil i obert a la ciència i a l'esport, als deures per complir i als compromisos adoptats amb energia, i als detalls confidents del pensament i de la sensibilitat, que tants joves companys, i tantes amigues, se sap que d'ell han conegut i atresoren.
És notícia que les recents festes de la Magdalena van representar una nova fase d'autonomia i de desbocament per a tanta energia crítica, cívica, sàvia i solidària. I serà notícia la setmana que ve el campament itinerant de les terres de Llucena, i el compromís -i la memòria del compromís- de Marc amb la seua generació: caminar la terra, construir-la, compartir-la. Serà en tal paisatge -la seua generació, potser cantant en les nits de muntanya l'adéu lleial de Red River Valley- quan, per recitar-li un poema que faltaven pocs anys per a sorprendre'l en les aules del Ribalta -o de la Jaume I, o del Fòrum Babel, o del viatge de la vida per aquest divertit i complicat país, o per Europa-, li ha d'arribar la veu de la ciutat de Castelló, o de les nits compartides al jardí de les tertúlies de Benicàssim, que no tindran fi ni descans, amb paraules d'un poeta català, Carles Riba, amb arrels familiars a la Tortosa dels Xipell. Foren escrites com una elegia per al temple de Súnion, al sud de l'Atenes clàssica i democràtica, però valen per a qualsevol nit estelada del Mediterrani:
"T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent".
Encara que no hi haja realment consol possible, parlaran sempre amb precisió també de la jove estrella que duu el nom de Marc Montañés Ramos.
