L' art rupestre mediterrani es va desenvolupar des del Neolític fins a l'Edat del Coure, de 10.000 a 4.000 anys abans de la nostra era, tot i que hi ha un intens debat sobre la seua cronologia. Les pintures i gravats s’hi troben en abrics poc profunds, on podia entrar la llum del sol, i en coves que serviren de refugi als pobladors.
Una de les seues característiques és l'estil esquemàtic de les figures i la intensitat de les escenes, que representen episodis de guerra, caça, vida quotidiana o danses rituals. De fet, el gran naturalisme i detall d'estes pintures ha permés identificar tipus d'arcs, vestits i abillaments de les figures humanes durant eixe periode. Ofereixen, al remat, un retrat excepcional de la vida de l’home antic i de la seua evolució cultural.
També s'ha interpretat este art com a marcador del territori, sense descartar la seua funció sagrada o religiosa. La fecunditat i la fertilitat, el cicle agrícola o els vincles socials són altres motius d’estes manifestacions artístiques.
En l'arc mediterrani hi ha més de 700 d'estos conjunts pictòrics, que foren declarats Patrimoni Mundial per la Unesco l’any 1998, una llarga llista repartida entre les autonomies d’Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Catalunya, Comunitat Valenciana i Múrcia.
Pel que fa al territori valencià hi ha més de 300 jaciments distribuïts en 122 municipis. A la Comunitat Valenciana, la majoria de les pintures trobades fins ara obeïxen a dos corrents; l'art llevantí i l'art macroesquemàtic, este últim amb esbossos de figures.
Un dels conjunts més importants s'hi troba a l’interior de Castelló, en el Barranc de la Valltorta. Ací són conegudes les pintures de la Cova Remígia (Ares del Maestrat), o les de la Cova dels Civils i la Cova dels Cavalls, a Tírig. En esta última hi ha una cacera de cèrvols on es pot apreciar el major domini de la perspectiva que suposa este art, amb escenes disposades en diagonal per a donar sensació de profunditat. Les figures de la part superior estarien més allunyades que les situades en la inferior. Des del Museu de la Valltorta (situat a Tírig) ixen rutes guiades per a visitar les diferents cavitats.
A l'interior de València destaca la zona del Massís de Caroig. A Bicorp està la Cueva de la Araña, amb la seua famosa escena sobre recolecció de mel, on un orifici en la roca simula un buc d’abelles. Més al sud, a Gandia, està la Cova del Parpalló, ocupada fa 27.000 anys, adaptada per a visites i amb un centre d’interpretació pròxim.
A les comarques del sud el jaciment més important és el de Castell de Castells, a la Marina. Al santuari del Pla de Petracos hi ha un dels conjunts d’art macroesquemàtic més importants del Neolític, amb més de 7.000 anys d’antiguitat. A més, disposa d’un centre d’interpretació, renovat l’any passat, on es recrea esta època i tot el seu hàbitat amb ajuda de projeccions audiovisuals.
L'estiu és una època propícia per a conéixer el ric patrimoni arqueològic que atresora la Comunitat Valenciana. A més, l'art rupestre ha suposat un revulsiu per al turisme d'estes comarques.
L'home es pintava a si mateix
A diferència del Paleolític, on les escenes són minoritàries i el paper de l’ésser humà és marginal, en les societats pospaleolítiques la figura humana anirà guanyant protagonisme, sovint pasturant o caçant. Els grans quadrúpeds continuen presents, però ara es representen subordinats a l’activitat humana. Dins d'este art les comarques centrals valencianes destaquen per traçats més esquemàtics. Pel que fa a la tècnica es fa servir bàsicament pintura líquida aplicada amb pinzell, on predomina el roig, encara que hi ha algunes figures en negre i en ocasions en blanc.
Els principals conjunts pictòrics
Alguns dels assentaments valencians amb art rupestre són els de Vilafranca (Covatina del Tossal); Ares del Maestrat (Cova Remígia); Tírig (Cova dels Civils, Cova dels Cavalls); Bicorp (Lucio, Barranco Moreno, Cueva de la Araña);
Moixent (Abric de la Penya, Barrranc del Bosquet, Les Alcusses, Gontran); Gandia (Cova del Parpalló); Castell de Castells (Pla de Petracos) i Alcoi (la Sarga).
