es festes de bous al carrer no són estranyes a la nostra contrada. (Dies enrere, el cronista oficial de Xàtiva recordava, en aquestes mateixes planes, la notícia d'un correbou autoritzat en 1846 a l'Albacar, a la Costa del Castell.) Els bous al carrer, que solien ser organitzats per carnissers i ramaders, no quallaren a ciutats grans. A Xàtiva, la noblesa, la burgesia ennoblida i terratinent, i els llauradors adinerats preferiren els espectacles taurins aristocràtics que acabarien convertint-se en les actuals corregudes de bous. Fins a primeries del segle XX, les viles on s'han conservat festes de bous eren més aviat menudes. Els trets d'aquestes manifestacions taurines permetien d'incloure llurs variants al ric patrimoni cultural —etnològic— del país. El correbou era una festa principalment masculina protagonitzada pels joves dels pobles, que demostraven el seu valor i la seua habilitat amb l'animal. Es tractava, per tant, d'un ritu d'iniciació a l'edat adulta.
Les festes estaven organitzades per comissions festeres que canviaven de composició cada any. L'autoritat no hi solia intervenir. Només llogava les barreres i pagava els homes que havien de muntar-les. En pobles grans, l'ajuntament definia els carrers de volta, espai festiu que coincidia amb l'espai on vivia l'estrat social més elevat i prestigiós. En aquests municipis, la participació popular al correbou era menor. (Canviava el caràcter de la festa, hi havia una ambivalència cap a dins i cap a fora; uns veïns intervenien i altres eren espectadors o hi tenien una posició neutra, distant.) Però tornem als pobles menuts. La presència al correbou es desenvolupà d'acord amb un codi no escrit, una gradació preestablerta d'apropament i allunyament. Els homes de mitjana edat tenien assignats dos papers: gràcies a la monetarització producte de l'estalvi agrari, pagaven la festa (era freqüent l'expressió «anem a pagar un parell de bous») i eren els qui anaven davant. Al correbou pròpiament dit només intervenien els ajudants i els joves, solters o novençans.
Els grups de joves eren, per tant, protagonistes. Vells i néts veien el bou des de les barreres. (La transgressió del codi —les curses d'homes majors— provoca molts accidents.) En definitiva, el grau d'implicació a la festa no depenia de la classe social, sinó de l'edat i el sexe. L'estratificació social o la diversitat de grups de poder només s'hi manifestaven indirectament. El paper de la dona era secundari; generalment, veia el bou des de balcons i grades. N'hi havia una excepció, les corregudes de vaquetes per a nens en què també podien participar grups d'amigues (solteres o mares joves). El correbou encara té connotacions sexuals. L'elecció d'animal respon a la lògica d'una gradació simbòlica. El bou sencer, amb prestància, verge —que no haja estat corregut—, ocupa el nivell més alt de preferències. Segueixen el bou corregut per a embolar, els bouets per a córrer, la vaca per a embolar, la vaca llogada, la vaqueta per a córrer i el joneguet amb què es pot fer allò que es vulga. (A la festa, jònecs i nens tenien un estatus només superior al del gos.)
El brau, que representava simbòlicament el poble, havia de quedar bé davant dels forasters. La valoració de les seues qualitats (la determinació de la seua bravura) suscitava tensió. Els vinguts d'altres poblacions podien gaudir davant del bou, però tenien vetat abusar-ne. Si en feien burla, es podia armar un bon sarau. Generalment, la sang no arribava al riu. Si veien que el cornúpeta era dolent, els mateixos festers li posaven una albarda, el convertien en una burra. Com en altres rituals, el colofó podia ser sacrificial. El bou embolat es matava, es trossejava i es menjava. Els comensals eren partícips del sacrifici. En fi, moltes poblacions de la Vall, la Costera i la Canal celebren vaquetes i bous en corda i embolats, però els codis de la festa ja no funcionen, el seu simbolisme defalleix. Les viles han crescut, l'activitat agrària ha perdut pes i els rituals de pas han canviat. Augmenta el número de joves que sols veu als bous una oportunitat per a la barrila.
Al pol oposat, una nova sensibilitat social més respectuosa amb els animals demana la supressió de les festes taurines. Seguint aquest solc, els partits d'esquerres, que governen ara molts pobles, s'han manifestat en contra del correbou. Només m'assalta un dubte. La festa de bous forma part dels costums, continua tenint gran implantació a moltes viles. Durant els anys de la Transició, l'esquerra i el valencianisme donaren l'esquena al món de les falles. I clar, els espais festers foren ocupats per la dreta. Aquella espifiada monumental tingué conseqüències nefastes per al redreçament del nostre país. ¿Si es prohibeix el correbou, tornarem a caure en el mateix error?
