ue Raimon deixe els escenaris no és una bona notícia per al món de l'espectacle i de la cultura, i menys encara per als seus seguidors. És comprensiu i humà que als seus anys vullga espaiar les seues actuacions; encara que sentint-lo cantar, amb eixa veu, no es detecte el pas del temps, ja que continua tenint-la tan jove com sempre, alhora que les seues reivindicacions continuen sent actuals i quotidianes, vigents. Les seues cançons segueixen igual d'emotives i reivindicatives; i tan clares, directes i —en nombroses ocasions— tan molestes per a alguns, com sempre.
Pocs artistes poden presentar una carrera tan dilatada aleshores que mundialment reconeguda i aplaudida, que haja cuidat la seua veu i haja dedicat la seua vida a la creació i el foment de la cultura musical fent poemes, composant cançons o musicant a grans poetes. Pocs, molt pocs solistes poden arribar als seus quasi 76 anys, tan pletòric de facultats, cosa que li permet composar, escriure i cantar amb la seua veu incombustible, perdurable, directa, incisiva i potent. Pocs poden presentar tan gran curriculum. Pocs poden cantar com cantaven fa vinte, trenta, quaranta o cinquanta anys.
La veu del poble. Sempre he pensat que Raimon és la veu del poble inconformista, que es resisteix, que es rebel·la, que es queixa, que clama i reclama les deficiències d'aquesta societat tan desigual... Espere que la decisió no siga definitiva, i que com a màxim s'allarguen un poc les seues reaparicions en l'escenari. I millor si encara fora possible un altre concert a Xàtiva. Però si és definitiva, tan sols em queda donar-te les gràcies per ser la veu de les nostres queixes, i reflectir-les en les teues cançons. Gràcies per ser la banda sonora original de les nostres vides. Gràcies per les lletres de les teues cançons, que han sigut, són i serán, inspiració de molts poemes, de reflexió i motivació per a molta gent. I gràcies també per la satifacció que em dóna quan dic: «Raimon és del meu poble».
