Don Pere Maria Orts és sens dubte un dels valencians que més i millor ha manifestat el compromís pel seu país. No solament ha estat el major mecenes de les darreres dècades, sinó l'home que va fer de l'estudi de la identitat i els símbols valencians raó d'un treball rigorós i conscient a pesar de la incomprensió, quan no menyspreu, que va rebre sovint.

Aquells que tinguérem la sort de la comprensió, amistat i els seus consells, sabem el valor intel·lectual, cívic i social d'una persona de primera magnitud que mai no va ser reconegut com es mereixia. Però ell no li donava cap importància a reconeixements públics (de fet quan se li atorgà el premi al Mèrit Cultural el primer que va fer fou lliurar l'import del guardó a activitats artístiques sense quedar-se ni un cèntim), sí donava valor a la companyia dels qui anaven a preguntar-li per tants i tants interrogants sobre història, heràldica, vexil·lologia, art o qualsevol tema cultural.

Era un home de be, però un home de be des de la consciència de ser valencià i del compromís que eixe ser comportava. Recorde quan em parlava de la sèrie de tapissos que li bastí el director de la Real Fábrica sobre fets històrics amb la Senyera, i com m'indicava que per cada llenç havia fet un estudi complet del passatge històric a reproduir.

Probablement la seua vessant de patrici i mecenes és la més coneguda, sobre tot després del lliurament al Museu Sant Pius V de l'aportació de quadres, vaixelles i cristal·leries, però crec que encara major era la humanitat i rigor en el treball dia a dia. No puc oblidar-lo, de bon matí, quan anava a peu, a pesar de l'edat, al Mercat Central per comprar aquelles olives que tant li agradaven; es comportava com un veí més i no permetia que allò que era un xicotet desig esdevinguera obligació pels qui estaven al seu costat. Com no puc deixar d'esmentar que cada vegada que li demanaven la seua opinió sobre una qüestió històrica, especialment heràldica, contestara donant les gràcies com si el favor li el feies a ell.

Quan al Consell Valencià de Cultura li atorgarem la Medalla d'Or (només la reina Sofia i el Misteri d'Elx la tenen amés de D. Pere) semblava com si la consideració havia estat excessiva, com si ens «havíem passat». Vaig tindre que demostrar-li que el seu mecenatge artístic era el més rellevant de tot el segle XX valencià. Encara així repetia sovint que érem massa generosos.

Habitualment, quan una persona desapareix, els laments sempre expressen el gran buit que deixa. No diré que no siguen sincers, però en ocasions poden ser exagerats. En el cas de D. Pere (per a mí sempre fou i serà D. Pere Maria) l'absència no és possible d'omplir. La saviesa i els consells que generava no hi ha qui puga suplir-la.

La saviesa, els consells, el coneixement, el patrocini,... però sobre tot el compromís amb el seu poble. Fa uns anys, amb motiu d'una lamentable decisió heràldica sobre el Ducat de València, va alçar l'autoritzada veu (la més autoritzada de totes) ficant l'honor dels valencians per sobre interessos reials i personals. No sé si els valencians s'enteraren però avui, en dir-li adéu, cal manifestar que hem perdut la persona que sens dubte més s'ha compromés amb la seua gent, el poble valencià, a pesar de no ser reconegut públicament com es mereixia.