CulturArts fou una nova bastida, invent o ocurrència del Consell governat pel Partit Popular per desprestigiar més encara la cultura i les arts escèniques al País Valencià. La plataforma CulturArts naix amb una missió molt concreta: liquidar la cultura valenciana. D´aquí que el nou govern ens faria un gran favor si liquidara definitivament aquest holding que durant la seua curta existència no ha fet més que mantindre i protegir als seus en els càrrecs, duplicant els llocs de (i)responsabilitat i els salaris, mentre posava en marxa EROs; acceptar l'IVA del 21 % sense protestar; carregar-se circuits i programacions, sense aportar nous models de gestió, producció, distribució, exhibició i investigació€ A hores d'ara tots tenim clar quina era la missió de CulturArts.

Tot i coincidint completament amb l'article d'Enrique Herreras „El sinsentido de CulturArts„, publicat en aquestes mateixes pàgines, voldria parlar de la música, eixa altra art escènica que ocupa un espai més discret al món de la cultura, als mitjans de comunicació i als programes electorals dels partits polítics. Ens tenen acostumats. Som més menuts i menys glamurosos que el industriòs cinema o el venerable teatre. L'art dels sons no mou les ingents quantitats de diners (a vegades opaco) que sí mouen les arts plàstiques. És un sector, col·lectiu o comunitat, el musical, molt divers i desunit, incapaç d'organitzar-se i exigir que s´atenguen les seues necessitats, algunes d'aquestes postergades secularment. (Aquí tenen l'embolic que el PP ha deixat en l'ensenyament musical als conservatoris, per posar un exemple d'actualitat).

Caldria tornar sobre les nostres passes i rellegir la Llei 2/1998, de 12 de maig, Valenciana de la Música, i reivindicar-la, així com al seu Institut Valencià de la Música, l'ens que fa possible la planificació, execució i coordinació de la política cultural de la Generalitat, en el camp de la música i en l´ambit de les seues competències. És una bona llei, pot ser millorable, però és tracta d'un marc d'actuació legal únic a l'Estat espanyol, que va nàixer des del consens i d'una necessitat com a poble que viu la música des d'una complexitat, diversitat, multiplicitat, transversalitat i riquesa úniques al món.

S'ha de prendre i desenvolupar aquesta llei en totes les seues diverses vessants. I aquesta gran tasca de gestió artística i musical no pot tornar a caure en mans de polítics electes, ni en mans dels seus familiars i amics, com ha succeit amb altres institucions musicals i artístiques valencianes. Aquest nou projecte artístic ha d'estar en mans de professionals i especialistes. El Consell Rector de l'IVM ha de tornar a la vida i posar-se en funcionament. És l'òrgan que aprovarà el millor projecte musical, la millor proposta artística, exercirà control sobre la futura direcció, supevisarà l'acció de la institució i vetlarà pel compliment de la llei.

La música també necessita d'un organisme independent, així com d'una direcció professional que es dedique a dissenyar les futures polítiques musicals al País Valencià des del rigor artístic, la racionalitat de la despesa i les necessitats reals. En cap país del nostre entorn s'entén d'una altra manera.

En eixe sentit, la proporcionalitat és la norma fonamental per la qual tota responsabilitat política i projecte cultural ha de regir-se. Proporció entre patrimoni històric i nova creació; proporció entre manifestacions musicals forànies i autòctones; proporció entre producció pròpia i aliena; proporció entre estils i gèneres musicals diferents; proporció entre la inversió pública i la privada. ¿Per a quan una llei de mecenatge i patrocini que incentive de veres les inversions en cultura i art?

El sector de la cultura, de l'art i de la música en concret també necessiten un rescat.