´amic i professor Emilio Callado „home erudit, i no sols en coses de l´església„ em recorda que un 25 d´abril de 1612 morí mossén Francesc Jeroni Simó. La data quedaria lligada a la desfeta d´Almansa, quasi cent anys després, i seria més fàcil de glossar-la, ara, amb coses dels Borbons i dels Àustries, i, especialment, amb coses de la nació. Però, com que mai he parlat del llavors popularíssim pare Simó, he pensat que li ho devia. Entre altres coses, perquè la seua vida „la seua mort, millor dit„ i els intents per canonitzar-lo, després, omplin un bon nombre de pàgines del Dietari del també mossén, Pere Joan Porcar.
De fet, és a través de Porcar i d´altres memorialistes que coneixem dades sobre la vida i la personalitat d´aquell capellà del barroc, com ja va recollir a la seua monografia el ja esmentat Callado (Devoción popular y convulsión social en la Valencia del Seiscientos, València, 2000). Fill d'un francés i d´una valenciana, Simó arribà a ser beneficiat de Sant Andreu i morí amb uns emblemàtics 33 anys. Segurament, ja en vida, gaudí de fama d´home bo i misericordiós, i just després de mort, començaren a córrer notícies sobre fets miraculosos obrats per intercessió seua. No entraré a comentar la veracitat d´aquells prodigis „no sóc qui„, ni tampoc el fet més que evident que els dominicans „interessats a fer arribar Lluís Bertran als altars„ s´oposaren tant com varen saber a creure en la santedat de Simó.
De tot aquell afer „que va moure multituds i passions„, sempre m´han cridat l´atenció dues informacions que reporta Porcar: La primera, la Cançó de lloança del capellà, amb cobles en valencià, castellà, aragonés, català, mallorquí, portugués, biscaí, francés, «morisc» i «negre» „és a dir, els idiomes que se suposava que parlaven els moriscos i els africans i que sonen molt «valencians»„. La segona, que el 13 d'octubre de 1613, uns capellans de Sant Andreu varen obrir la caixa on estava soterrat el cos de Simó «per a netechar lo cos de la cals y posar-li olors», cosa que va ser descoberta per un estudiant i, alertada la justícia, escandalitzà tot València, que va veure en allò un intent de falsificar la santedat del capellà difunt. Totes dues coses „versos estrafolaris i exhumacions de cadàvers„ formen part del barroc «meravellós» i d´aquella «excitada» „per usar un qualificatiu fusterià„ societat valenciana del XVII, encara ara ben atractiva.
