En aquests dies ha sigut notícia la reclamació per part del consistori d'Aldaia de l'estàtua del déu Bacus, trobada en la partida de l'Ereta dels Moros entre finals del segle XIX i principis del XX i que s'exposa en el Museu Arqueològic Nacional (MAN). És inevitable no trobar paral·lelismes amb el conegut cas de la dama d'Elx que des que en 1941 va tornar a Espanya, -del Louvre-, va ser pretesa per la ciutat on es va trobar, encara que solament ha tornat a Elx temporalment en dues ocasions, en 1965 i en 2006.
Salvant les distàncies, la comunitat internacional s'enfronta a exemples similars de reivindicacions de titularitat patrimonial. Potser la més coneguda és la petició de Grècia de recuperar els marbres del Partenón, trets d'Atenes pel comte d'Elgin i exposats en el Museu Britànic de Londres. La polèmica sobre si hauria de tornar o no a la seua vertadera ubicació segueix oberta, ja que el debat posa en dubte la pròpia existència dels grans museus europeus i nord-americans. Mentre que per a alguns els grans museus representen poc més que el resultat del pillatge de l'imperialisme occidental, per a uns altres són centres de la visió universal de la cultura. Crear un precedent de tal magnitud obriria la porta a «buidar» a més del Museu Britànic, el Louvre de París, el Metropolitan de New York, entre d'altres, difícil dilema.
Traslladat el debat al cas que ens ocupa, una vegada més el legítim desig d'un col·lectiu de recuperar una icona cultural, ensopega amb una institució museística de primeríssim ordre, on la peça s'exposa, conserva i divulga en un context museogràfic més que adequat.
Si solament foren valorables criteris museístics, en la majoria dels casos la conclusió seria òbvia, ja que crear contenidors culturals comparables al MAN seria poc justificable. És clar que la qüestió abarca una controvèrsia de més ampli calat. L'eterna disputa a propòsit de l'excessiva centralitat que s'exerceix per part del estat espanyol, està present en el fons del debat, i pot acabar portant a les diferents institucions implicades a postures maximalistes que no permetrien donar una solució tècnicament objectiva, a més de suscitar debats poc productius.
Com en tants altres casos, i a tenor de la candent actualitat, és temps d'acostament entre institucions, respostes coherents i solucions imaginatives. Les cessions temporals ja siga en format de préstec, sense més, o fins i tot a manera d'exposició temporal d'ampli recorregut, no haurien de ser excepcions i serien una bona solució per a aquest cas. Avançar-se a situacions de conflicte pot significar que no existisca tal conflicte. Els tècnics que treballem en temes patrimonials, i els ciutadans estem ja esgotats per les velles i repetides disputes i àvids de noves perspectives que possibiliten un esforç decidit i compartit en la defensa, conservació i difusió del patrimoni històric artístic. En definitiva, necessitem més rigor en les propostes i audàcia en les respostes.
