El centenari de la declaració del Castell-Palau d'Alaquàs com a monument històric i artístic -que s'acomplirà en poc menys d'un any, el 21 d'abril de 2018- ofereix una magnífica oportunitat per a difondre les múltiples virtuts d'aquest excepcional edifici; i també per a continuar estudiant-ne la rica i vasta història, els episodis i detalls que encara queden per conéixer, com per exemple la biografia de les persones que, fins a 2003, en varen ser propietàries.
Un dels noms propis més unit al Castell -i tanmateix més ignot- és el de Julio Giménez Llorca, que a finals del segle XIX el comprà, juntament amb una important extensió de terres de conreu, als descendents de la família Pardo de la Casta-Manfredi, darrers titulars del senyoriu d'Alaquàs, que des de més de cent anys enrere estaven instal·lats a Itàlia. La figura de Julio Giménez ens ha resultat, fins ara, pràcticament desconeguda, i és així que l'única dada que teníem d'ell és que posseí l'edifici fins al 15 de març de 1918.
D'uns mesos ençà, però, les coses han començat a canviar, ja que gràcies al treball de recollida de dades que està portant a terme la seua rebesnéta, Raquel Giménez Rodríguez -veïna d'Aldaia amb una gran vinculació a Alaquàs-, estem abocant llum i dades sobre la figura del seu avantpassat. Així, sabem que morí el 24 d'octubre de 1926, als 80 anys d'edat, i que era fill d'un matrimoni procedent de Terol que s'instal·là a València i es dedicà al comerç de les teles. També, que es casà amb Manuela Jordán Lechón, amb qui tingué dos fills: Julio i José Giménez Jordán, el primer dels quals excel·lí durant les primeres dècades del segle XX com a polític republicà i periodista, ja que esdevingué un destacat redactor del diari El Pueblo i arribà a ocupar la presidència de l'Associació de la Premsa Valenciana.
Pel que fa a son pare, Julio Giménez Llorca, els articles necrològics el descriviren com un potentat empresari i comerciant, com un «hombre emprendedor y útil a la sociedad». En referència al seu aspecte, en destacaven la «robusta constitución física»; i, pel que fa al tarannà, subratllaven el seu «carácter sobrio, de una rectitud sin límites y de una laboriosidad digna de ser imitada». D'altra banda, i a tenor del que també publicà la premsa, resulta evident que morí a causa d'una «rápida y cruel dolencia» que posà fi a «sus arrestos y las energías de que hasta hace poco había dado muestra». Finalment, evidencia que tant ell com el fill havien aconseguit una destacada posició social el fet que la seua comitiva fúnebre estigué presidida, entre d'altres, per l'alcalde de València i el president de la Cambra de Comerç.
Julio Giménez expirà vuit anys i mig després d'haver venut el Castell al també empresari -i segurament amic seu- Vicente Gil Roca, que de seguida intentà enderrocar-lo per a comerciar amb els materials de construcció, sobretot amb la fusta. Don Julio devia estar al corrent de les pretensions del seu col·lega. I, per tant, el que difícilment podia imaginar és que, cent anys després, els seus descendents tornarien a gaudir de les estances de tan majestuós edifici, ara ja convertit en patrimoni del poble.
