la notícia no és bona, no. La notícia és boníssima, més encara considerant el trinquet en qüestió i tot el que representa per a la pilota valenciana. Francament me n'alegre, la veritat. Sobretot perquè es tracta del meu poble i, com és natural, perquè s'obri la possibilitat de comptar de bell nou amb una instal·lació magnífica situada al bell mig de la ciutat.
Perquè sí, perquè sense a penes pressió social, l'Ajuntament de Sagunt ha anunciat que reformarà el trinquet, actualment declarat en estat de ruïna i un dels símbols per excel·lència de la indiferència i la hipocresia amb què la capital del Camp de Morvedre ha mirat, sovint, totes aquelles coses que formen part de la cultura popular d'aquestes terres. Per això mateix, cal ser prudent.
Sí, ho lamente. Perquè encara que tot pareix fabulós, molt convindria valorar la història recent d'aquest trinquet, de desgràcia en desgràcia des que el millor pilotaire de tots els temps, Paco Cabanes el Genovés, guanyara allí el seu últim entorxat individual allà per l'any 1995. De llavors ençà, en efecte, tot han estat calamitats, algunes més sonades que altres, però totes amb el mateix denominador comú: la manca de sensibilitat i, sobretot, la manca d'activitat esportiva. Lamentable.
Bé em podria dedicar, ara i ací, a enumerar totes les incongruències que ha patit aquest trinquet tan emblemàtic per a la pilota, des de refugi dels jugadors de petanca fins a camp d'entrenament dels practicants de tir amb arc, però no sé si paga la pena.
A més a més, tan sols amb una dada ja és suficient: hi ha hagué un temps que els únics que tenien vetat l'accés al trinquet eren els mateixos aficionats a la pilota, tancat a pany i forrellat per a tots aquells que sabien, i saben, per a què serveix. En fi, així són les coses. Una dada terrible. Terrible i certa, per si algú ho dubtava. Molt certa. Tan certa com que el trinquet es va fer servir també per a fer presentacions falleres... Ara, l'ajuntament anuncia una reforma. Perfecte. Però, per favor, que s'aplique el sentit comú, que no siga un simple llavat de cara per a callar els quatre gats que, de tant en tant, protesten i es lamenten per la deriva de tot plegat.
El trinquet de Sagunt té un deute pendent amb la història d'aquest esport tan delicat i tan nostre. Un deute, també, amb l'afició que encara batega, i no poquet, pels pobles de la comarca. I de res servirà enllestir-lo novament si, en acabant, no s'hi promou la pilota valenciana, que és l'objecte pel qual va ser construït, no ho oblidem.
Llegint la notícia, per això, no queda clar el que passarà una vegada conclosa la reforma. I en conseqüència, alguns ens plantegem preguntes. Hi haurà escola per als més menuts? Hi haurà dotació pressupostària per a contractar personal i gestionar la instal·lació? S'habilitarà la llicència per al bar? Hi ha previst anunciar partides professionals, ni que siga per a festes? Hi ha algun pla més enllà de canviar el sostre i pintar quatre parets? Es recuperarà el trinquet com a nucli vertebrador de la pilota en la comarca?
No vull trepitjar l'alegria de ningú, ni tampoc la meua pròpia. La notícia és bona. Sí, ho és. Però els antecedents, m'obliguen a guardar les distàncies i a mirar les coses amb una miqueta de cautela. Si més no, al trinquet de Sagunt li cal alguna cosa més que una reforma. I això no depèn del regidor de torn, clar, això depèn d'una ciutadania que no sap, ni li abelleix saber, que es cou pel seu trinquet, abandonat a la seua sort des de fa molt temps.
No m'equivoque quan afirme que hi ha una generació sencera de saguntins que no ha entrat en sa vida en el trinquet del seu poble. I no només això, sinó que no sap què és allò situat a l'altra banda del riu Palància. Pedagogia, per tant. I molta divulgació. Entre els escolars, entre els veïns. Per què no un nomenclàtor com cal. I, per què no, per què no, una festa de reobertura del trinquet...
Fa relativament poc, una artista dels grafits decorava la frontera del trinquet amb un dibuix que ben bé semblava una ofrena floral. Al marge de la idoneïtat del gargot i de la polèmica suscitada, esperem que aquestes excentricitats puguen conviure en un futur amb la pràctica del joc més ancestral del País Valencià. Esperem, per això, que aquesta notícia esperançadora que ara difon el consistori com qui no vol la cosa vaja acompanyada d'actes significatius per als jocs populars i per a l'esport, en general.
Esperem que el poble en el seu conjunt s'adone que no pot continuar donant l'esquena a un espai, que tant sí com no, forma part indestriable de la seua identitat col·lectiva. Respecte i promoció, per tant. Només amb açò s'haurà donat el primer pas. Així que endavant. Almenys alguns, en farem costat. Perquè el trinquet de Sagunt no és un rèmora, ni de bon tros. És tot un orgull. I així serà sempre mentre estiga en peu.
