A hores d´ ara, encara l´exigència del coneixement del valencià per accedir a la funció pública continua essent una reivindicació. Malgrat els diferents pronunciament legislatius, i , també, judicials sobre el tema, al cas valencià les coses sembla que encara no estan clares. Val la pena recordar com la possibilitat d´establir aquest requisit, la va resoldre el nostre Tribunal Constitucional, al considerar que l´exigència del coneixement de alguna llengua cooficial no era un fet discriminatori en si, ara bé, aquesta exigència devia de respectar un principi de proporcionalitat, i estar fixada per la necessitat de que el funcionari pugues atendre a la ciutadania a la seua llengua( Sentencia del T.C. 46/91).

En poques paraules, sempre en funció de la justificació, per tal de que els funcionaris atenguen als ciutadans en la seua llengua, les places a dotar deuen estar afectades per l´ exigència del requisit esmentat de coneixement de la llengua autonòmica. La consequencia més clara d´ aquest pronunciament, es concretaria a les normes de cada autonomia amb llengua especifica pròpia, de forma que aquesta pot i deu preveure el coneixement del idioma, no limitant-lo a ser un mèrit avuluable, sinó un requisit d´accés, la qual cosa, al nostre cas, per evitar la discriminació dels valencians que volen ser atesos en la seua llengua.

De nou, però, tenim polèmica lingüística, sembla que el nostre govern no ha previst de forma clara una solució al problema, i a la reforma que va discutir-ne al voltant de la funció pública valenciana, no apareix concretada la hipòtesi del requisit. Solament es podria interpretar amb una bona dosi de bona voluntat una possibilitat al final d´ un article, en concret el 50, sempre a voluntat de l´ administració.

Si no hi ha, doncs, impediments legals, podem interrogar-nos sobre quines poden ser les raons, que ens expliquen aquesta negativa del govern valencià a admetre la reivindicació de sindicats i un sector de la ciutadania. Poden, aleshores, emetre molts comentaris interpretatius, com manca de voluntat, o allò de que «en castellano nos entendemos todos» com deia un diputat autonòmic no fa gaire. El fet, però, el tenim present i ben present, es vol fer una posta al dia de la norma actual, amb la reforma que tenim a la taula ara, i, després del que ha plogut, encara tenim que seguir reivindicant un tema de llengua. Un poquet de mes trellat i mesura! Això és el que caldria, pura i simplement, ajustar-se a fer allò que ja els tribunals han aclarit, fent-ne compatible els drets lingüístic d´ uns i altres. Si es volguera, segurament la llengua deixaria de ser problema.