L´ésser humà s´ha enfrontat les últimes setmanes al que ha estat segurament el major repte de la seva història: fixar de manera col·lectiva i solidària les condicions per a la seva supervivència ecològica. Si llegim els titulars de premsa, el resultat sembla profundament decebedor. S´havia de prendre decisions en el àmbit polític, econòmic i tècnic i sembla que alguns governs han optat per una mena d´optimisme suïcida. Com si fou una pel·lícula de Hollywood alguns pensen que encara hi ha marge per contaminar i que amb l´heroïcitat dels últims minuts podrem salvar la terra.
Es necessari definir un nou model de creixement econòmic sostenible, just i solidari amb els països pobres i respectuós amb el medi ambient. En canvi s´ha reconegut el dret de Xina, India i d´altres a recórrer el camí de la revolució industrial amb dos segles de retard i el dels EE UU ha agafar-s´ho amb tranquil·litat. Es crearà un fons d´ajut per a que els països pobres pugen fer front a les conseqüències del canvi climàtic. S´adopten mesures pal·liatives o compensatòries, però l´eficàcia i materialitat de les quals està per veure. ¿O es que ningú recorda els plans de la ONU als 70 i 80 per eradicar la fam al mon, o l´incompliment sistemàtic del compromís de dedicar un 0,7 % a l´ajut extern? Per tant, en lloc de plantejar un nou camí per al desenvolupament solidari, amb transferència tecnològica i respectuós amb el medi, continuarem a l´economia del carboni.
Era l´hora dels governants amb majúscules, dels homes d´estat que prenen decisions transcendents. En canvi ens ha tocat una generació de persones estretes de mires i perillosament irresponsables. No podem esperar, es l´hora de les iniciatives de governs individuals i sobre tot de les persones. Els estats europeus haurien d´actuar èticament, comportar-se d´acord amb les exigències de la història humana, i que la pròpia història els jutge a tots.
A les persones i institucions ens pertoca un comportament ecològic i responsable. I aquí la universitat ha de jugar un paper clau per que cal ser líders i exemple. Es un deure ineludible ser la consciència ecològica de la societat.
La Universitat de València ha estat capdavantera creant durant el govern de Pedro Ruiz una Delegació per al Medi Ambient i plantejant-ne una organització i un consum responsable i ecològicament viable. Es va construir un campus amb un edifici per a la cogeneració. Hi han Instituts com l´Institut Cavanilles de Biodiversitat I Biologia Evolutiva, el Centre d´ Investigacions sobre Desertificació, el Institut de Ciència dels Materials o l´Institut de Ciència Molecular amb línies de recerca directament relacionades amb els objectius de Copenhaguen. I cite aquí els exemples més clars deixant-me un bon nombre de grups d´investigació i investigadors individuals capdavanters en la reflexió ecològica des d´un punt de vista, no només científic i tecnològic, sinó també des de la perspectiva de les Ciències humanes, socials i jurídiques.
Amb independència dels resultats de la Cimera del Clima, la Universitat s´enfronta a distintes responsabilitats. Havem de ser capaços de transferir coneixement a la nostra societat, havem de dedicar esforços investigadors i imaginació a continuar amb el nostre esforç de recerca. Havem de fer de l´educació en la consciència ecològica una matèria transversal que abaste tots els nostres estudis i es projecte sobre tota la societat. Havem de revisar els nostres objectius i apostar encara més per la supressió del paper, per l´estalvi energètic i per la reducció d´emissions. No podem renunciar a ser la consciència ecològica de la nostra societat, el primer emprenedor, i el millor exemple. Aquest ha de ser un objectiu irrenunciable i prioritari.
