L´Esglèsia i el valencià des del 1707 fins ara

Sal·lus Herrero

 05:30  

El 9 d’octubre d’enguany hi havia dues aportacions interessants al Levante-EMV sobre l’”Església i el Valencià”; en primer lloc, l’Honori Pasqual es pregunta, eloqüentment,“L’Església, si no és valenciana, qué serà?; després repassa els distint arquebisbes de València a les darreres dècades, García Lahiguera, Miguel Roca, Agustín García-Gasco i Carlos Osoro, tots ‘espanyols’ fins al moll de l’ós, com deia S. Carrillo de si mateix, durant la “transició”; cap que parle en valencià als darres segles i amb pràctiques lingüístiques heretades del decret de Nova Planta i del franquisme, seguidors Mayoral que intentà esborrar el valencià de l’espai públic, com hui dia ho procura el conseller Font de Mora i Francisco Camps; tots plegats semblen acòlits destacats del nacionalcatolicisme, que tan estupendament analitza Faust Ripoll aValencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), acabat de publicar. L’Honori, adverteix que “l’Església no pot romandre com una institució desvalencianitzadora. El repertori d’excuses que ha donat per justificar la seua inoperància ja s’ha exhaurit; i a més mai no han estat convincents (…) si el Déu que ella presenta no parla ni entén el valencià, les valencianes i valencians deduiran, sense grans debats teòrics, que eixe Déu no pot ser”… Aquestes “excuses” han sigut absurdes per a una part important de la societat civil i la Federació Escola Valenciana, que, des de finals de la dictadura, inicià la recuperació del valencià com a llengua d’ús, més o menys ‘normal’, a l’escola i a d’altres àmbits (“pocs”, tot s’ha de dir i ara en retrocés); s’avançà una mica, als primers anys de “democràcia” a pesar de les resistències institucionals; però, a causa d’aquests entrebancs, l’estensió social del valencià es desplegà tímidament, amb èxits socialment raquítics, com assenyalà, per sorpresa, l’acadèmic R. Alemany, des de Benidorm, el Dia Nacional de la Pàtria Valenciana. No obstant, per a la pròpia Església, les “justificacions” que ha donat han estat molt útils i funcionals, fins al punt que la majoria de catòlics del País Valencià continuen com si encara estigueren al temps de Tutankàmon (o al franquisme mateix), com si no hi haguera “democràcia” i el valencià els sonara a “xinés”, una llengua a fer servir només, folckòricament, el 9 d’Octubre, per Sant Josep a les Falles i per Sant Vicent Ferrer, en el teatret de miracles a la Plaça de la Verge o a la del Tossal, tal com es féu després de la “Victória” del “Generalísimo”…
 
Tanmateix, l’arquebisbe Osoro, que abans de venir d’Astúries anuncià que tenia “predisposició” per aprendre el valencià, han passat dos anys, encara no ha aprovat els missals litúrgics corresponents, ni ha fet cap gest seriós ni programàtic per la recuperació del valencià al si de l’Església, però, en canvi, sembla que sí que va fer el Te Deum en valencià segons ens informa un article Josep Lluís Doménech que anima a continuar per aquest camí… Admirablement monsenyor va proclamar el 9 d’octubre que “la llengua és molt important”; ho és tant que per no ‘desgastar-la’ només s’usa tres o quatre vegades a l’any, de cara a la galeria per a cobrir l’escassa exigència dels seus fidels castellanitzats; llevat de benemèrites i excepcionals minories, en general, els catòlics, inclús els que parlen en valencià, només pensen en espanyol. Per tant, l’Església Valenciana, des fa més de tres-cents anys va decidir, únicament i exclusivament, ser Església castellana o “espanyola”, després de desvalencianitzar el país, ens han tractat pitjor que si forem terra conquerida i colonial, on es procura “tenir en compte” una mica les llengües autòctones, sobretot a partir del concili Vaticà II quan s’acordà les diposicions per a l’aplicació de les llengües vernacles per congraciar-se amb els missionats, del tot inèdit ací; en aquesta “província” eclesiástica gens Valentina allò no ha arribat encara, com si es visquera en una gal·laxia aïllada i envoltada en formol, a diferència de Catalunya, el País Basc o Galícia; des fa anys hi ha al País Valencià més misses en anglés o en alemany que en valencià; s’ha fet servir la religió per fomentar l’anticatalanisme, l’autoodi i l’odi al valencià durant anys i anys; no sembla que s’invertisca aquesta tendència antisocial, malaltisa, autodestructiva i suïcida per al país de les valencianes i valencians. L`excel·lent filòleg Vicent Pitarch a “Llengua i l’Església durant el barroc valencià”, ho esplica amb tot luxe de detalls.
 
En la segona aportació, el monjo de Monserrat Josep Lluís Bausset a l’article “No volem fer política”, L-EMV, s’interrogaCom podem demanar als missioners d’Àfrica i d’Àsia que entenguen el poble que van a servir si els rectors valencians no introdueixen la nostra llengua (la que parlen cada dia amb la gent!) a les celebracions. Resar en valencià és fer política? Els cristians valencians ens preguntem per què encara no podem adreçar-nos a Déu en la llengua del País Valencià”. Em complau respondre-li a l’amic Bausset, a meitat dels anys setenta, quan estava al seminari de Montcada, hi hagué una efímera ‘primavera valencianista’ a la Facultat de Teologia “Sant Vicent Ferrer”, el professor Avel·lí Flors, de Castelló de la Plana, ens impartí una assignatura optativa de filologia catalana, basada en textos poètics de Maragall, Verdaguer, Llorente, Joan Fuster, Xavier Casp, Vicent Andrés Estellés, etc. (una meravella!), els estudiants portàrem a M. Sanchis Guarner,  perquè ens conferenciara sobre “La II República al PV, el Diccionari català-valencià-balear i la llengua dels valencians”, s’iniciaren una o dues misses en valencià a la setmana al seminari de València, però, hi havia tres seminaristes que deixaren d’anar a la litúrgia i proclamaren a crits que preferien “anar-se’n de putes” abans d’assistir a una missa en valencià perquè els feia fàstic. En aquest context, de xantatges inacceptables i tronats, el llavors rector,  -i actual bisbe- Juan Antonio Reig Pla, decidí, -amb raons de “falsa concòrdia” i demandes de bona voluntat per superar el ‘conflicte’-, atendre les pregáries grolleres (que potser ell havia nodrit i tramat, en continuar la formació del rector Rodilla, com es va confirmar posteriorment amb llur croada contra el valencià quan fou bisbe a Castelló), i suprimí les misses en valencià, m’expulsaren perquè m’oposí a que es suprimirá, doncs s’havia aprovat en assemblea per majoria, es deixà de fer l’assignatura de valencià a la Facultat de Teologia i tot tornà a la “normalitat” dels darrers segles; el retorn a l’arquebisbe Mayoral i al cardenal Gomà (antecessor del Roucco Varela) que fou un dels que va promoure amb més força i amb cruels proclames, el colp d’Estat i la Guerra (in)civil del 36 al 39. Ara, com indica Honori s’ha liquidat del tot i “en els seminaris i centres de formació ni s’estudia llengua ni cultura valencianes, ni s’imparteix cap assignatura en valencià  (…) si els futurs preveres han estat formats teològicament i pastoral únicament en castellà, és impossible que prediquen, catequitzen, preguen i celebren en valencià”. Des fa temps -però, ara amb més freqüència, a causa del flux migratori-, hi ha molts capellans, posem per cas, al meu poble i a d’altres, que vénen d’altres països (del País Basc, de Navarra, de La Rioja o d’Aragó) frares agustins i d’altres ordres que no diuen ni “Bon dia” en valencià, malgrat portar més de trenta o quaranta anys ací; hi ha clergat que ve d’Amèrica Llatina que tampoc vol saber res del valencià, perquè, lògicament, si els nascuts ací no l’aprenen, ni el parlen, ni l’escriuen, ni el valoren ni l’estimen, ¿Com ho han de fer els que vénen de fora? Si els valencianoparlants, que tenen la clau, abandonen la seua llengua i la desen en el calaix, els altres, en general, més fons encara, tancada amb set panys i mig; si no se’ls parla, no l’aprenen, perquè per infusió de l’Esperit Sant, segons l’Evangeli, només a Pentacosta; sembla que allò de les llengües de foc no s’ha tornat a repetir o és que ara els apostòlics són molt més soques?
 
 Llavors, als anys setanta quan estudiàvem a la Facultat de teologia i vivíem al seminari, Enric Benavent, de Quatretonda, (i jo d’un poble del costat de La Vall d’Albaida, érem com germans, ell era, -a més de llest i intel·ligent- i tant valencianista com el que més), l’ara bisbe de la diocesi de València, conreava el valencià culte, llegíem els clàssics de la literatura catalana, a Tirant lo Blanc, a l’Estellés, a Joan Fuster, a Sanchis Guaner, a Monserrat Roig, a Sant Vicent Ferrer, a Sor Isabel de Villena, a Mercè Rodoreda, a Torres i Bages, a Batllori, a Carmelina Sánchez Cutillas, a Jaume Roig, a Vicens Vives, a Issa Tròleg, al monjo de Monserrat, Lluís Duch, etc., ens feia tant de goig llegir i salvar la nostra llengua d’una desaparició segura, mot a mot, mentre apreníem a escriure’l i a parlar-lo acuradament per treure’ns de sobre el pés de la dictadura que havia orquestrat un genocidi cultural contra els nostres pobles; a colps de lectures i de compromís pel nostre país creíem que l’Església es posava al dia i recobrava el pols de la vida perdut en legitimar monarquies absolutistes, dictadures, creuades i règims impresentables i caducs; anàvem a manifestacions i ens implicàvem per viure les joies i les penes, els temors i les esperances de la nostra gent en una democràcia incipient que construiem dia a dia, participàrem amb un entusiasme que s’ha esvaït del tot; l’Enric, llavors admirava a Francesc Burguera, tenia fortes “conviccions valencianistes” que, prompte esdevingueren simples “vel·leitats jovenívols” en tallar-se de soca-rel quan fou cridat a l’ordre i s’adaptà als requeriments eclesiàstics que venien de dalt perquè “quan veges les barbers del teu veí tallar, posa les teues a remullar”; l’ara bisbe “Don Enrique”, m’ho va dir molt clar, fa uns quinze anys, quan quedàrem a dinar junts, abans d’anar-se’n a fer el doctorat a Roma, en explicar, funcionarialment, perquè s’havien bifurcat les nostres vides: “Tu optares per la política (i pel valencià), jo optí per l’església”; com si l’Església no fes política a cada instant, li repliquí, molt més quan imposa el castellà al nostre País, dóna suport a la dreta i crucifica el valencià; i callà amb un somriure nerviós acusant-me amicalment de “provocador”.

Per molt que monsenyor Osoro diga que “el valencià és molt important”, dia a dia, ens mostren, -veritablement i sense fariseismes- quina és la importància que li atorgen al valencià; per a ells parlar en valencià sembla que encara és fer política “separatista” i “antiespanyola” com deien els falangistes i ens recordà la Conferència Episcopal el novembre del 2002 quan remarcaven en el decret contra els altres nacionalismes “perifèrics” i en suport al nacionalisme espanyol, que “Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir su propio destino… resulta moralmente inaceptable que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consecuencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad”… El seu Déu ací només procura, entén, parla, escriu reglons de la dreta i defén allò espanyol, la resta és prescindible i no té dret a existir, com s’observa després de llegir els avantpassats ideològics ultracatòlics que s’analitzen en el llibre “Reaccionaris valencians”, coordinat per Gustau Muñoz i per comprendre com les juga la dreta, les complicitats de l’Església i “la profunda i creixent alienació que patim com a poble” és convenient llegir-se “La instauració del franquisme al País Valencià” del jove historiador i amic Andreu Ginés.

 L’Església ens marca, (sens dubte, des del paradigma de la ‘racionalitat’, la ‘inclusió’, la ‘defensa dels drets humans’ i la ‘no-discriminació’), quin és el camí de la veritat i quina és la llengua de Déu; no és ni la nostra ni és el nostre camí. Fa molt temps que no esperem res, només enganys, paranys i mentides; l’Església ja decideix el destí del nostre país en contra de la voluntat de les valencianes i valencians que persistim, que, -contra vent i marea-, des de fa temps hem decidit autodeterminar-nos sense cap tutela d’esglésies, ni de partits forasters, ni de mitjans de comunicació forans o entitats institucionals que ens voldrien sotmesos, derrotats, vençuts i assimilats… El futur no està mai escrit, però, tot apunta que hem de seguir maldant per construir un País més lliure, més culte, i més il·lustrat, on la jerarquia de l’Església continuarà fent el paper que ha fet des del 1707 fins ara: el d’una Església que fa un paper desastrós, contrària i d’esquenes al poble valencià; igual com l’Estat espanyol, que encara no ha despenalitzat parlar en valencià al congrés de diputats, ni ensenya “les altres llengües”  a l’escola de les comunitats autònomes monolingües, ni ha fet encara que reconeguen aquestes llengües al parlament europeu; amb l’”excusa” de la crisi econòmica, ara el conseller d’educació de la sucursal estatal d’ací, programa l’aniquilament en deixar sense el valencià a milers i milers d’infants a l’escola, l’únic àmbit on s’havia refugiat fins ara amb una certa “solvència” i una mica d’empara i d’esperança.
 
Més, la Generalitat, si no és valenciana, què sera? Podríem continuar per la senda que marca l’article de Gregorio Martín, l’onze d’octubre al L-EMV, “Cerrar Canal 9 para poder abrir la Fe” perquè la televisió, si no és valenciana, per a què? La resposta està en el vent. Tots els qui anàrem a celebrar els 25 anys d’escola valenciana a la Fira de Benimàmet ho poguérem contemplar, com se’ns deia amb grans lletres d’acer a les portes “Feria de Valencia”, amb uns cartells al costat insultants. “Nosotros somos inmortales”, per això ho escriuen en castellà; els altres, els que escriuen en valencià, som mortals, Fuster ho savia perfectament quan, el 1954, molt jove, titolà per als seus poemes “Escrit per al silenci” i més avant, el 20 de setembre de 1958, en una carta a Sanchis Guarner es pregunta si estem a l’altura de les circumstàncies i dels problemes de l’època… Conclusió: Si no actualitzem i acurem les estratègies de supervivència i de reproducció cultural i els plantem cara, -com feren els valencianistes en la postguerra-, ens liquidaran en quatre dies (anys o dècades); sota una falsa aparença d’”amabilitat” postmoderna i una veritable ideologia ultrarreaccionària i antivalencianista de fons que es fomenta, hui sembla que ho tenim més difícil encara que llavors; perquè els polítics en el govern, -una mica més sibil·lins, tret de quan cal impedir que l’AVL es pronuncie per la unitat de la llengua o exigesca més ús social del valencià, on mostren el seu autèntic rostre- estoven “els valencianistes” d’ara amb càrrecs honorífics als consells de cultura i a les acadèmies, subvencionen el secessionisme i d’altres entitats perquè tot semble que va com una rosa, -narcotitzen i engreixen amb diner, TVV i martingales els súbdits-, i hi ha gent que es confia, mentre programen finiquitar el valencià, com a solució final, sense que es note massa; inclús ‘crescuts’ i envanits no importa massa que es note, tenen prou “intel·lectuals, periodistes, funcionaris, sindicalistes, bisbes, diplomàtics i artistes” agafats per on més cou per fer-los ballar la seua dança, per silenciar el que no convé, per banalitzar els contestataris, per ajudar els governants a embolicar llurs corrupteles amb l’exposició de la Senyera a l’Ajuntament, organitzant cues d’estil totalitari que semblen “espontànies”, com feia el camarada Stalin, Hitler, Mussolini, Castro o Franco, amb saraus i desfilades perquè continue la festa, tot pagat a divertir-se, que tot es pot comprar i tot és mercaderia, que no hi ha res a fer, que no paga la pena cap ‘requisit lingüístic’ ni cap estensió de l’ús social, que governen els mercats i manen els que paguen (Fabra dixit), que el “Valencià, clar que sí, (naturalment vers la intimitat)”, que ens hem d’aconformar, messellament, perquè “el sano regionalismo bien entendido” és el destí “natural” de l’autorealització reconsagrada de l’Església i de l’Estat, en comandita; “amb l’Església hem topat amic Sancho”, sempre ens ha fotut, deia amb perspicacia, Cervantes en “Don Quixot”; amics, ho sent, m’agradaria que les esperançes de J.L. Doménech foren sòlides i els clams de l’Honori i el Josep Lluís Bausset tingueren èxit, però, em tem que l’Església no portarà cap “bona nova”, seguirà igual, al costat dels poderosos, ultrajant, perseguint amb sanya, escarni i ignominia el valencià-català per crucificar-lo, nodrint els botxins secessionistes que ens ataquen i persegueixen; a les antípodes del Jesús, Ghandi, Buda i Luter King.

  HEMEROTECA

  Viñetas de Raúl Salazar

TEXTO

DESCRIPCION

 Ver galería »

  El humor gráfico de Ortifus

TEXTO

DESCRIPCION

 Ver galería »
Levante-emv.com y Levante-EMV son un producto de Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantemente prohibida la reproducción total o parcial de los contenidos ofrecidos a través de este medio, salvo autorización expresa de Levante-emv.com. Así mismo, queda prohibida toda reproducción a los efectos del artículo 32.1, párrafo segundo, Ley 23/2006 de la Propiedad intelectual.
 


  Aviso legal
  
  
Otros medios del grupo Editorial Prensa Ibérica
Diari de Girona  | Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca | El Diari  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review  | 97.7 La Radio  | Blog Mis-Recetas  | Euroresidentes  | Lotería de Navidad | Oscars | Premios Goya