No estic parlant ara d´una concentració de jutjats o de serveis judicials. Estic parlant de Riba-roja: del nou parc temàtic que la Generalitat Valenciana ha muntat allà on s´havia planificat, d´entrada i encertadament, un gran arxiu intermedi per a l´Administració valenciana: una cosa com l´Arxiu d´Alcalà d´Henares per a l´Administració espanyola, on van a parar els documents des dels ministeris.

La realitat d´avui està ben lluny d´aqueixa primera idea, tan necessària i imprescindible, i a hores d´ara el nomenat parc logístic de Riba-roja és un perfecte fracàs, un totum revolutum en un perfecte desordre organitzat, això sí, per la curtedat de mires, per la manca de criteris professionals i per la precipitació del joc polític de regateig curt. Per tot això, en part, és explicable que els arxius judicials hagen irromput en aquest espai com un elefant en una ferrovellera.

Tot el món coneix de sobra el col·lapse de l´Administració judicial, el qual s´agreuja quan la documentació judicial s´acumula, sense el tractament escaient, en prestatges que cauen per sobrepés i soterranis inundables. És precisament aqueix desastre el que a hores d´ara s´està exportant a Riba-roja sense que a cap conselleria se li haja acudit crear un equip de professionals dels arxius.

En els temps que vivim hauríem de deixar d´un costat, ja, la improvisació, els vicis i els corporativismes. La solució és tan senzilla com acomplir la Llei d´Arxius que la pròpia Generalitat va promulgar el 2005. La solució és tan senzilla com que els jutges es dediquen a exercir la justícia i els arxivers a arxivar i processar els documents, açò és, eliminar o seleccionar una bona part d´ells, però amb criteri i prèvia la resolució de les juntes d´expurg, que ni actuen ni tan sols es reuneixen. La solució és tan senzilla com que la Presidència de la Generalitat i, particularment, la Conselleria de Cultura, exercisca les competències que li corresponen. Hauríem de treballar, tots, per fer les coses senzilles i possibles; no per complicar-les. Aquesta no és tant una qüestió de diners sinó, sobretot, de trellat.