Quan la titular d´Educació diu: «Més diners en educació no garanteixen millors resultats», Perogrullo replica: no serà just al revés, que menys diners en educació donen pitjors resultats? Si no hi hagueren barracons, les baixes del professorat es cobriren aviat i tots els centres tingueren bones instal·lacions, mobiliari i material didàctic, etc., potser tindria raó; però mentre això no passe, dita declaració „sense base empírica que la sustente„ és un destarifo, i si no fóra dramàtica, n´hi hauria per a baquejar-se de riure.
L´educació, a més d´un dret, és una inversió que resulta «més rendible que invertir en actius financers», assegura un estudi del BBVA, que ho explica d´aquesta forma: un ciutadà amb una cartera de valors on la mitat dels títols són bons de l´Estat i l´altra mitat accions del mercat variable, obtindria una rendibilitat del 3,2 % del capital, prenent com a referència la mitjana de les borses espanyoles. En canvi, si eixos diners es destinen a formar un batxiller, universitari o titulat en FP, la rendibilitat seria del 7 %, segons la mitjana salarial d´aquests titulats, la seua aportació a Hisenda i l´estalvi en atur. Diran que no tots els titulats tenen treball, i és cert; però que les seues possibilitats de tindre´n són més que les d´un jove sense estudis és una gran veritat (veritat de Perogrullo, d´altra banda).
Tot i sabent la resposta, ni que siga per llicència retòrica faig la pregunta: si reduir recursos en educació no afecta als resultats, per què incrementa les ajudes als centres concertats? No dic més per a què no m´acusen d´afegir prosa retòrica a l´olla, però contrasta amb el fet que l´educació pública quede com la nóvia de Pinet, és a dir, fora del radar de les prioritats del Consell. I no és cap judici de valor, sinó una constatació pràctica; puix els pressupostos, com el cotó, no enganyen. I és que hi ha amors (a l´educació) que maten, i paraules (de la consellera) que fereixen: de tant que et vull, et trac un ull, li ha vingut a dir a l´educació (pública).
Curiosa paradoxa.
