Per què serà que en absència d´idees els nacionalistes espanyols sempre tiren mà de la bandera? No són justament ells els que renyen als nacionalistes perifèrics dient que les qüestions identitàries no interessen a ningú? Puix sort en tenim que no interessen, perquè si arriben a interessar en fan un revival dels anys 40 del segle passat, quan el franquisme va convertir la bandera en un fet trivial de tant de posar-la a tot arreu, des de les bústies de correus fins als rètols dels estancs (l´estanquera, li deien).
Que PP i C´s lamenten l´absència de la bandera d´Espanya en la Batalla de les Flors de València, quan passen per alt que la senyera no penja en molts edificis estatals canta com un cavallet de mar en un hipòdrom. Passa igual amb la llengua: l´alcalde Joan Ribó escriu als funcionaris una carta en valencià i l´esbronquen per no fer-ho també en castellà, ja que «somos bilingües». Pel que es veu no ho érem quan manava Rita Barberà, a qui mai van reprotxar en vint-i-quatre anys el seu castellà monolingüe. Curiosament, la premsa duia eixos dies aquest titular: Foment no acaba l´últim tram del Corredor Mediterrani. Mentre els empresaris criticaven la falta d´inversions, PP i C´s s´entretenien amb cartetes i banderetes. Cap novetat: per a ells abans que València està Espanya; i, passat el 24M, la valenciania els ha durat menys que l´himen nou a Leticia Sabater.
Aquells que sacralitzen la bandera haurien de mirar els Estats Units, país que venera la seua com ningú, però sense la impostura d´ací (amb ella confeccionen roba interior i fins i tot condons). Saben que és la més cremada del món i no els agrada, però quan un jove californià la va cremar la Cort Suprema va fallar que «la crema de la bandera és una manifestació de llibertat d´expressió, i aquesta llibertat no pot ser conculcada». Mesura i equitat, doncs. Que n´aprenguen els nostres patriotes de pessebre; puix, se n´han capbussat tants en les arques públiques, que recorden Samuel Johnson quan diu: «El patriotisme és l´últim refugi dels desvergonyits».
