Qui perd els orígens... (A favor del sí)
El desig de consens manifestat durant la transició política féu que, a inspiració de Nicolau Primitiu en 1935 de proclamar-lo «Dia Nacional de la Pàtria», la «Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià» en el 1976, decidira celebrar el 9 d´octubre amb eixe lema, acord corroborat pel Plenari del Parlamentaris del 1978. Feia 740 anys de la Dedicació (consagració) de la Seu valentina. I és que, des dels orígens, els valencians celebraren el 9 d´0ctubre com a data fundacional i no el 29 de setembre, dia de l´entrada de Jaume I en València: l´elecció, que assumia la biografia celebrativa dels valencians segons una tradició multicentenària, descartà el fet militar „la victòria sobre els sarraïns„ i optà pel religiós, la consagració de l´església mare dels valencians.
En el primer centenari, el 1338, el Consell implorà la finalització de la fam que patia el Regne; el rei Ceremoniós declinà participar adduint malaltia, perquè el clamor afectaria l´erari. Vull suggerir que la d´enguany tinga una finalitat pareguda, en benefici dels qui passen fam ací, i dels de fora que toquen a les portes. Seria una feliç modernització que també enllaçaria amb la història.
A partir d´aquell moment, s´inicia una tradició que, amb poques interrupcions i modificacions s´ha vingut organitzant fins als nostres dies. Una de les poques tradicions que hem heretat (que en temps d´escàs fervor valencianista la Catedral ha mantingut) i que, si treballem per recuperar i preservar la nostra identitat, convindrà no alterar: costa molt crear les tradicions i molt poc destruir-les.
Una abundant documentació avala que la Senyera ha estat sempre present en eixes celebracions i que ha gaudit d´un admirable caràcter quasi reverencial: Es dedica la Catedral, naix el Regne i l´ensenya dels valencians ho integra tot al llarg de la història. Ara l´ajuntament del Cap-i-casal „mirant només els darrers vint anys i no el conjunt de la història„ vol no barrejar l´element cívil i el religiós, i està en el seu dret, però serà a costa de suprimir tota eixa tradició, una de les poques fermes i promotora de la vivència de la nostra identitat. Un fonament més que desapareix.
He llegit que u dels arguments esgrimits per a avalar la decisió és que la Senyera és símbol de tots els valencians, i no només dels cristians, i és veritat. Però si és de tots, també ho haurà de ser dels cristians i, certament, dels jueus, musulmans i de qualsevol altra confessió; l´estat, constitucionalment, és aconfessional, no anticonfessional i voldria recordar que «laic» és tot aquell que no és clero, els creients catòlics també, i vull evocar el fonament de tolerància integradora que tingueren els polítics de la transició. Un resum podria ser que la decisió no té en compte la història i la societat plural valenciana.
L´entrada de la Senyera en la Seu posa al dia aquell moment de fundació del Regne; la prohibició de l´entrada mutila eixe fragment important de la història valenciana encara que, secundàriament, està servint per a fer reviscolar el fervor per la festa. Desconec si la decisió provocarà una fractura social més, com si no en tinguérem prou, perquè eixe fervor a què he al·ludit també pot adquirir coloració negativa si genera respostes tan dures com condemnables, però estic segur que les nostres autoritats volen governar per a tots, sense fractures ni exclusions, i desitgen fer real i actual el sentit de la cançó de Raimon «Qui perd els orígens, perd la identitat».
Per a tots, vol dir també per als cristians, iniciadors i perpetuadors de la festa configuradora, des del 9 d´Octubre del 1238, de la identitat dels valencians i les valencianes que aspirem a recuperar.
Al Cèsar, el que és del Cèsar (A favor del no)
ull aportar una reflexió al voltant de l'organització dels actes commemoratius del 9 d'Octubre que s'organitzen a la ciutat de València i, especialment, al conegut com a «Processó Cívica». Deixaré de banda el nom de l'acte i tots els prolegòmens històrics de la commemoració, però és important remarcar que, des del segle XIV fins ara, han sigut moltes i diverses les maneres de recordar, cada any, uns fets històrics que indiquen i identifiquen l'origen i el present del poble valencià.
La Constitució estableix els principis de distribució dels poders civils i la separació d'eixos poders d'altres, com ara els eclesiàstics. No s'ha de confondre el sentiment de religiositat i de creences amb allò que és l'estructura i els poders interns de les esglésies. El primer és un sentiment particular i individual, inherent a les persones, per l'única condició de ser-ho, i el segon respon als interessos de qui té el poder en l'organització eclesiàstica.
El 9 d'Octubre, des de 1977, amb la instauració de la democràcia i per decisió del Plenari de Parlamentaris del País Valencià, ha deixat de ser un dia de festa de la ciutat de València per a convertir-se en el Dia Nacional dels valencians i valencianes. La Senyera ja no és únicament la de la ciutat i la d'un sector vinculat a algunes entitats de la mateixa ciutat; actualment és la Senyera que representa totes les persones que vivim a les terres valencianes.
La societat valenciana, que al llarg de la història ha estat conformada per diversitat de pobles i cultures, és també hui molt diversa i plural. En el segle XXI, des d'una institució democràtica, l'Ajuntament de València, és perfectament coherent, correcte i obligatori que les decisions que afecten la participació ciutadana i els sentiments identitaris, estiguen subordinades a l'interés general, al respecte a la llibertat d'idees, de creences i de manifestació i al d'integració dels diferents col·lectius a la convivència social. Amb eixe bon criteri, la corporació presidida per l'alcalde Joan Ribó s'ha replantejat l'estructura de la commemoració de la festivitat i ha optat per separar els actes públics organitzats per l'Ajuntament d'aquells que organitzen altres institucions i grups com ara els de la Generalitat o de l'arquebisbat catòlic. Els actes tradicionals han de ser adequats als valors actuals de respecte a la diversitat, a la no-discriminació per idees o creences, a la no-exaltació de la guerra i de la violència i a la no- confrontació per motius polítics o eclesiàstics. Em sembla un encert que hagen sigut convidades al seguici cívic diverses associacions i representants de distintes esglésies com a entitats socials; això afavoreix la convivència i l'acceptació de les diferències. Altres institucions s'hi haurien d'inspirar i aplicar el principi ecumènic.
La intromissió d'un interés privat en l'espai públic és contrària al concepte democràtic de ciutadania i situa, com a públic i obligatori per a tots, allò que és únicament particular. També al contrari, l'Estat ha de respectar la llibertat de pensament i d'associació i no ha de condicionar el funcionament de la societat civil organitzada: «al Cèsar el que és del Cèsar, ...».
S'ha de garantir la neutralitat de la institució pública, una condició directament lligada a la llibertat de consciència en un espai públic compartit, idea que ja va ser impulsada pel filòsof Kant. Si s'està exigint la interpretació dels himnes oficials ens els actes del 9 d'Octubre per considerar-los com a actes d'estat, han de ser aconfessionals i deslligats d'entitats particulars.
Si la «Processó Cívica» pretén ser aglutinadora de la ciutadania, ha de desvincular-se d'estaments i d'idees particulars d'algun grup i adquirir la categoria de referent social de totes les persones que viuen a València, encara que, per al futur, també caldrà reflexionar sobre la idoneïtat, en el segle XXI, de retre homenatge a reis i déus, en l'àmbit públic.
Una altra qüestió és, com sembla que vol l'arquebisbe, si la bandera d'una institució privada i particular ha de presidir un Te Deum de l'església catòlica; però això correspon discutir-ho, debatre-ho i reflexionar-ho als feligresos i practicants.
