Dir les coses pel seu nom no està ben vist. Sobretot en política, on s´edulcora el llenguatge per tal de no dir al pa, pa i al vi, vi. Com que es tracta de distorsionar la realitat perquè deixe de ser la que és i semble una altra, certes expressions es disfressen d´eufemismes. Que ho pregunten, sinó, a les lidereses de C´s i PP que el 9 d´Octubre posaren a caldo el discurs valencianista del president de la Generalitat „que sintetitza la frase estrella «el temps de les falses ofrenes s´ha acabat»„, instant-lo a seguir la doctrina del paga i calla, però amb paraules més suaus, no siga que l´electorat perceba falta de compromís amb el País i es queden sense haca ni barraca (perdre vots, vaja). Així doncs, per a Bonig el discurs s´ha centrat en la «reivindicació», i per a Punset en la «queixa». Eufemismes per no dir «paga i calla». Potser esperaven que Puig imitara Fabra, que el 9 d´Octubre de 2014 va mesclar ous amb caragols dissertant sobre Espanya com si del 12 d´Octubre es tractara.

Els al·legats de PP i C´s tenen un denominador comú: pateixen de centralitis, que és una inflamació del centralisme espanyol, malaltia que va assolir gran virulència els anys 40 del segle passat i que actualment marca l´agenda política d´ambdós partits. Dita malaltia deriva d´un nacionalisme plus tan encegat que, aquells que la pateixen, es fan dir no-nacionalistes, negant la seua malaltia de la mateixa manera que el malalt greu que nega la seua com a mecanisme de defensa per afrontar la seua situació personal.

Si C´s i PP són reticents amb les reivindicacions autonòmiques és perquè, des d´una visió centralista, com més recursos i competències té una autonomia, menys en tindrà l´Estat; i per a ells no té rei ni roc cap queixa o reivindicació perquè això ja ho resol la solidaritat espanyola. Solidaritat que és una contradicció en els propis termes, puix és imposada i no una contribució voluntària. I un no pot ser solidari si l´obliguen a ser-ho. Descoratjador, no? Sí, tant com la realitat valenciana sol ser-ho.