Carles Salvador retorna a la Universitat de València

Carles Salvador i Gimeno va nàixer el 20 de gener de 1893, en el carrer de Dalt, número 48, del Barri del Carme de València, i morí el 7 de juliol del 1955, en el carrer de l'Assumpció número 1, de Benimaclet. Al si de les generacions d'intel·lectuals, artistes o polítiques de principis de segle, fou mestre a Aielo de Malferit (la vall d'Albaida), la Pobla de Benifassà (el Baix Mestrat), Benassal (Al Maestrat) i Benimaclet (Horta de València), pedagog i professor de valencià a Lo Rat Penat, gramàtic, periodista a València, Castelló, Barcelona, Vic, Palma, excursionista i escriptor que posa "València per damunt de tot" sempre seguint el seu exlibris, sense cap subordinació, minoració, renuncia a la defensa dels drets de ciutadania de la valenciana gent, ni acceptació de supremacismes estatals, ni la Guerra o la dictadura el va fer claudicar de la seua vocació valencianista. Perquè, a poc a poc, Carles Salvador, va reprendre les seues activitats valencianistes com a professor de la llengua a Lo Rat, gramàtic i escriptor en el català de València, mentre es guanyava els garrofes impartint classes a Benimaclet en castellà com a "Don Carlos", amagant el seu valencianisme en l'àmbit escolar i institucional, haver-se salvat de les represàlies gràcies a la intercessió de Teodor Llorente, fill. Actiu en el reconeixement del País Valencià, del camp a la ciutat, va participar en les tradicions i en les transformacions socials de la modernitat valenciana, quan es produeix un increment dels centres urbans creixents, no només la capitalitat de València, també Castelló de la Plana, Sagunt, Xàtiva, Gandia, Dénia, Alcoi, Alacant o Elx.

Foren els temps en què el valencianisme, protagonista naixent d'una regió que reivindicava els Furs de l'antic Regne de València i provava de construir el modern País Valencià, augmentant la germanor afectiva i la vinculació política i cultural amb Catalunya i les Illes Balears, va influir sobre els corrents polítics i sindicals dominants i va participar en la transformació de les perspectives socials, que tenien com a protagonistes de la nova cultura, la comunicació i la normalització pública de la llengua dels valencians. El Centre Valencianista (1915), la Declaració Valencianista (1918), i després de la dictadura de Primo de Rivera, el Centre d'Actuació Valencianista (1931), l'activisme cultural de Proa (1935) o l'Institut d'Estudis Valencians (1937) foren claus en la culminació de la República de les Lletres Valencianes (1931-1939), amb reformes polítiques intenses i l'expansió de l'educació i els drets socials, i la reivindicació progressiva d'un decret de bilingüisme que retornara el valencià a l'escola i un Estatut d'Autonomia que la Guerra d'Espanya (1936-39) estroncà junt a una ominosa i llarga dictadura feixista (1939-1975) que volia genocidiar la nostra llengua al País Valencià, a Catalunya, a les Illes Balears i a la Franja d'Aragó.

No ho posen, a l'exposició de l'AVL i la Universitat de València, però s'hauria de posar que després de la "transició" s'ha tractat de mantenir, per altres mètodes i formes, aquesta postergació de la nostra llengua i cultures valenciana, balear o catalana, subvencionant a entitats secessionistes per a fragmentar i desfer la llengua des de les institucions polítiques antivalencianes, obstaculitzant la normalització lingüística i el foment del valencià a tots els àmbits i als mitjans de comunicació fins al punt de deixar-nos a la valenciana gent sense cap mitjà de comunicació públic en la nostra llengua, en el valencià o català del País Valencià, amb el tancament de RTVV, i censurant els mitjans germans que ens vénen des de Catalunya, com la ràdio o les TV en català. El País Valencià, amb les polítiques lingüístiques espanyolistes, antivalencianes i corruptes del PP, ha tractat de minoritzar el valencià i invisibilitzar-lo de la vida pública a tots els àmbits, inclús en l'àmbit educatiu, fragmentant-lo, conflictualitzant-lo fins al punt de tractar d'exterminar-lo en una mena de retorn al franquisme amb lleis com les de Wert de castellanització o espanyolització dels infants als territoris de domini catalanoparlant d'una manera ignominiosa i antidemocràtica. Perquè mentre tracten d'imposar el castellà als territoris catalanoparlants, a l'escola castellana de l'Espanya monolingüe no es posa cap matèria d'iniciació o de coneixement de les altres llengües i cultures distintes a l'espanyola o castellana.

Cal destacar- i s'hi remarquen- les relacions personals, pedagògiques i literàries de Carles Salvador amb les successives generacions del valencianisme. De jove, amb Josep M. Bayarri o Miquel Duran, Eduard Martínez Ferrando, Bernat Ortín, Nicolau Primitiu Gómez-Serrano, Manuel González Martí, els Gaetà Huguet (pare i fill), mossén Joaquim Garcia Girona o Vicent Tomàs i Martí. En la seua plenitud biogràfica, amb Empar Navarro, presidenta de l'Associació de Mestres Valencians o Enric Soler i Godes, Francesc Almela o Maximilià Thous Llorens, Enric Navarro, Bernat Artola, Manuel Sanchis Guarner o Josep Giner... I en la postguerra amb les noves generacions valencianistes, Enric Duran, Maria Ibars, Matilde Llòria, Maria Mulet, Manel Llorens, Ismael Rosselló, Enric Valor, Emili Beüt, Xavier Casp, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés. Per la vigència de la seua obra i la seua importància en la introducció de la modernitat en les lletres valencianes entre la Renaixença i el nostre temps, l'AVL ha declarat aquest 2015 com a any 'Carles Salvador i el seu temps', i presenta magistral aquesta exposició, coordinada per Lluís Meseguer, amb la col·laboració de la Fundació Carles Salvador de Benassal i moltes altres institucions i entitats i l'acollida de la Universitat de València-Estudi General.

Hi ha diversos vídeos, reflectint la tasca del mestre Carles Salvador i Gimeno en la renovació pedagògica i la introducció de l'excursionisme, de la botànica, de la gramàtica, de la geografia i del valencià a l'escola... Hi ha el seu títol de mestre de Magisteri, el 19 de juliol del 1911, amb divuit anys només, hi ha cartes de Carles Salvador a Eduard Martínez Ferrando, hi ha el llibre de F. Barberà Martí "De regionalisme i Valentinicultura", hi ha la síntesi del criteri valencianista" d'Eduard Martínez Ferrando, publicat per la Joventut Valencianista a Barcelona el 1918, hi ha la "Substantivitat del valencianisme" d'Ignasi Villalonga, el 1919, hi ha partitures de música amb Bernat Vives i lletra de Carles Salvador del poema "Aimem los nius", hi ha l'himne a Benassal, 'el cant i l'encant de Benassal'; hi ha un llibre de Carles Salvador il·lustrat per Josep Renau, hi ha fotos de Carles Salvador amb la seua filla Sofia al Museu de l'Ajuntament de València, el 1955 davant el Penó de la Conquesta, la senyera històrica quatribarrada; hi ha el títol de professor de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat, l'1 de juliol de 1949, la clausura del curs 1954-55, el 19 de juliol de 1955, escoltant la conferència de Francesc Almela, poc abans de morir-se.

Hi ha un documental de vídeo que ix l'alumnat de l'Escola La Gavina, el 1980, l'himne de València i la Muixaranga, el pedagog valencianista, Ferran Zurriaga, explicant les activitats de botànica, cultura, etnografia, literatura i geografia del mestre Carles Salvador en la innovació, renovació i la introducció del valencià a l'escola, com un dels moments més importants, hi ha el filòleg de l'IEC, el valencià, Vicent Pitarch, dient que Carles Salvador vol fer al País Valencià la mateixa tasca normativitzadora de Pompeu Fabra, les bases ortogràfiques que donen lloc a l'aprovació de les Normes de Castelló el 1932, que no només generen cohesió lingüística interna al si del País Valencià sinó a tot l'àmbit lingüístic català, és ell l'enllaç de l'Institut d'Estudis Catalans al País Valencià, Sanchis Guarner ix explicant que Carles Salvador havia escrit la Gramàtica Valenciana i ell també una altre llibre amb el mateix títol que a les cartes de la Correspondència de Joan Fuster es conta que susciten algún conflicte entre el grup de Lo Rat Penat que havia impulsat la Gramàtica de Carles Salvador i el Grup Torre, Casp-Adlert, que havia finançat la Gramàtica de Sanchis Guarner i que temia perdre diners.

Es remarca que el valencianisme de Carles Salvador, basat en la llengua, l'educació i la terra busca la fraternitat, la col·laboració, les relacions i la germanor, sense mutilacions i sencera, amb Catalunya i les Illes, ix la seua filla, Sofia Salvador, un home major de Benassal, alumne seu, ens conta que era un bon mestre i que es va integrar al poble, Pere Enric Barreda de la Universitat de Barcelona destaca la importància de Carles Salvador, ix la veu de Carles Salvador, Rafael Martí, alumne a Benimaclet del mestre Carles Salvador dient que no sabien qui era ni el que representava, només després ho ha sabut; Josep Lluís Ros, també alumne, diu que haguera volgut aprendre el valencià amb ell, que li haguera ensenyat la seua sensibilitat per la llengua, per la terra i pel País Valencià, Dídin Puig -que el va tenir de mestre a Lo Rat Penat- explica que la gent adulta el respectava i l'alumnat xicotet li tenien vertadera veneració... S'esmenta a l'escriptor Enric Valor i a lexicòleg Francesc Ferrer Pastor, companys d'afanys a Lo Rat Penat. Aquest Documental sobre Carles Salvador és d'Antoni Medall, Joan Viadel i guió de Lluís Messeguer. Els distints monuments, escoles, estàtues, col·legis i instituts Carles Salvador, les trobades de les escoles aragoneses, catalanes i valencianes. L'elogi a la pàtria o l'elogi a la meua terra... "Sols esta pau, este cel, esta terra"; el 'jardí dels poetes' -a Morella- on hi ha estàtues de Carles Salvador, Joaquim Garcia Girona i Vicent Andrés Estellés.

Hi ha un cartell, en una foto en blanc i negre, d'una manifestació a València els anys trenta exigint la independència per al País Valencià. Hi ha els nombrosos llibres de poemes, de teatre, articles a les revistes de l'època, novel·les, fotos i cartes que ens expliquen la vida d'un dels nostres millors mestres del segle XX, que es va preocupar per introduir el valencià a l'escola i ensenyar-nos a escriure i a parlar bé en valencià, que es va definir com a "polític de la llengua" i va dir que parlar en valencià era una tasca emminentment ètica, un deure vers els nostre país i comunitat idiomàtica completa. Hi ha una carta de Joan Fuster a Carles Salvador en què es declara amic i admirador i li envia alguns poemes seus que considera no 'majors' sinó els més salvables, hi ha cartes a l'editorial Moll de Palma de Mallorca el 1949; hi ha una carta de Joan Coromines a Carles Salvador, el 25 de maig de 1953, que m'ha emocionat molt perquè Coromines, el nostre 'crack' de la llengua catalana, parla de les seues classes a la Universitat de Chicago, quan estava a l'exili, li envia un exemplar de Miscel·lania Fabra i li demana si li queden exemplars de "Les festes de Benassal", Coromines esmenta a Casacuberta, felicita a Carles Salvador pel seu 60é aniversari i es declara admirador i devot incondicional de la seua obra, remarcant la important aportació valenciana a la llengua i la cultura (de tot el nostre domini lingüístic català),i es reitera amic i admirador de Carles Salvador. Hi ha també un cartell d'Artur Ballester, el 1937 "El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria", hi ha els poemes a Ausiàs March de Carles Salvador, de Josep M. Bayarri i de Bernat Artola el 1951; hi ha les fotos a Lo Rat Penat d'Enric Valor impartint classe el curs 1953-54, amb un escrit a la pissarra que diu "El qui estudia, sap", hi ha també fotos de Carles Salvador i els seus companys, amics i amigues d'afanys valencianistes.

M'ha agradat especialment, un escrit autògraf d'Antoni Maria Alcover, impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, a Benassal el dia de Sant Jaume de l'any 1918: "Els bons valencians han de fer de llur llengua tot l'apreci i tot el cas que ella se mereix per ésser fills legítims de la Pàtria, per voler dur ab honor en nom de valencians primitius que posaran tan alt el nom de València dins de la història i davant tota la posteritat i mai avergonyir-se de parlar-la i ab obres que hi escrigueren l'immortalitzaran". El llibre "A l'ombra del Penyagolosa, de Carles Salvador, a cura de Vicent Pitarch, Centre Excursionista de Castelló, Onada Edicions. El Manuscrit de 'Saidia', del 1919, de mossén Joaquim Garcia Girona, escrita alhora que es recopilava el "Vocabulari del Maestrat".

Hi ha també una mostra d'algunes deles revistes valencianes d'aquell temps: El camí, El poble valencià, La Traca, Les lletres valencianes, Sembra, València Nova, Esclat, Pensat i Fet, La Veu de la Plana, La Chala, Acció Valenciana, la Veu de Catalunya, La Senyera, Avant, Pàtria Nova, Joventut Valencianista, Lletres, Nostre Teatre, el Conte del Diumenge...

Tot plegat, una petjada importantíssima del valencianisme polític (altrament dit també, valencianisme catalanista del País Valencià, la recuperació de la memòria democràtica i valenciana dels escriptors, mestres i literaris més importants perquè es veja la vigència i l'actualitat de la vida i obra de Carles Salvador i la seua generació que van rescatar el valencià-català dels greus intents de genocidi i extermini en els temps foscos de la dictadura de Franco. Una exposició imprescindible per entendre el País Valencià i el valencianisme, així com les relacions de Carles Salvador amb importants escriptors i gramàtics de tot el domini lingüístic català, sense tabús, sense censures absurdes i antidemocràtiques, sense retalls, sense pors, sense prohibicions quan el que es tracta és de recobrar la nostra llengua pròpia i el nostre País Valencià.

Mentre prenia apunts per a fer aquest article, l'alumnat del col·legi de la Puríssima de Tres Forques, atenien les explicacions del professors, en un grup es parlava de 'llengua valenciana' i s'explicava les Normes de Castelló com un afer de cohesió lingüística interna del 'valencià'; en l'altre s'estenia a tot el domini lingüístic ie s feia servir, indistintament, els termes 'valencià' o català, mostrant el Diccionari d'Alcover i Moll. Les escoles, col·legis i instituts del País Valencià que vulguen poden posar-se en contacte amb la Universitat de València o concertar visites; qualsevol ciutadà pot anar-hi i aprendre com va ser l'emergència de la identitat cultura i política valenciana a l'inici del segle XX, després d'anys de negació i d'opressió, i també hauria de saber que mentre aflorava cautament la recuperació de la nostra llengua sencera i del País Valencià, hi havia qui, des del blasquisme o el patriotisme ideològic espanyolista (antivalencià i anticatalà), negava qualsevol diferenciació valencianista "ni historia, ni literatura, ni lengua ni nada" (V. Ballester Soto, El Pueblo, 18 de juny 1907. En Alfons Cucó, "El valencianisme polític", p. 63) com esmenta -magistralment- Joan Francesc Mira en "La nació dels valencians": "Difícilment podria ser més explícita la negació, ni més diàfana la posició nacional que s'hi expressa: tan antinacional valenciana, que arriba a no reconèixer ni tan sols una "personalitat regional" capaç de mostrar algún senyal d'identitat respectable".

I tanmateix, Carles Salvador i molts altres de la seua generació (E. Martínez Ferrando, Gaetà Huguet, Ignasi Villalonga, Emili Gómez Nadal, Josep Giner), i posteriors (Enric Valor, Joan Fuster, Estellés, A. Cucó, Burguera...) mostra/mostren les marques d'aquestes senyals valencianes, en literatura, educació, llengua, història, geografia, cultura i voluntat irrenunciable d'ésser, afirmant la nostra cohesió interna valenciana reconstruint els vincles culturals, econòmics, socials, comunicatius, de cohesió i polítics també amb Aragó, Catalunya i les Illes. Perquè la cohesió valenciana no hauria d'excloure la necessitat d'una cohesió més ampla, catalana, ibérica o europea. No són cohesions que s'excloguen sinó que es poden superposar, a no ser que es construesquen des d'una identitat antivalenciana, d'ideologia totalitària, que persegueix la nostra negació i extermini com a valenciana o catalana gent, sense cap dret a tenir drets, ni a existir en la nostra valencianitat que cerca tenir un lloc sota el sol, un estat propi, com les altres nacions del món.