10 de diciembre de 2015
10.12.2015

Polítics de veritat

10.12.2015 | 04:15

Ningú no s´atrevirà a jugar-me-la, el mateix Satan sap que he pagat els meus deutes, fent de servidor públic, sí, mare, escolta´m, vaig de camí cap a la terra promesa, estic en l´autopista de l´infern...». Potser algun polític, seguint l´estela d´AC/DC, estiga temptat de fer campanya electoral a cor (no a tomba) obert. Amb franquesa. Seria sorprenent i colpidor. Però confonent els escenaris. En política no quadra despentinar-se o esgarrar-se la camisa davant dels focus. Millor dissenyar una estratègia, crear-se un personatge, elaborar un discurs. No han de donar el do de pit, sí vendre una idea, un somni. Alguns diran «convèncer», «transmetre un missatge». Tot és qüestió de semàntica. L´objectiu és arribar. Que el ciutadà assumisca allò que escolta, o que, per damunt les paraules, veja o fabule com podrien obrir-se les portes de la seua nova terra promesa.

En eixes estant, la imatge, la percepció que el ciutadà té del polític juga el seu paper. Un Rajoy amagat, fugint dels debats, per darrere de tribunals com el Constitucional, enviant en el seu lloc ariets de nom Montoro o Guindos o Sáenz..., eixe Rajoy potser atraga poc, tal volta no motive. Donar la imatge d´acabat d´eixir de planxa, com Sánchez o Rivera, no sabem si és la millor carta de presentació, encara que la sensació de seny i responsabilitat que volen transmetre, repunta. Un Iglesias descamisat i arromangat posa, per a compensar, un plus de filosofia i lletres. I, així, anem anant.

En segon lloc, recordant allò «al principi era el verb, i el verb estava amb Déu, i el verb era Déu», sabem que no hi ha personatge sense discurs, sense paraula. Per a un polític, un discurs d´esperança i canvi és la clau, perquè no hi ha ciutadà que no espere modificar o millorar la seua situació. Al votant, després, li correspondrà dilucidar la càrrega de veritat en allò que sent. Tasca gens senzilla. Com senzill ha de ser per al polític saber qui és el seu destinatari, a qui es dirigeix. Mai no restringint la clientela, mai no parlant des d´un sector o des d´un grup bé erigint-se en representant, per exemple, dels banquers o bé de la classe obrera. Eixe és el handicap d´alguns, com Esquerra Unida; o el de Carolina Punset (C´s) atacant el valencià, quan és una llengua territorial i oficial estimada de molts. El discurs, primordialment, ha de vigilar eixes coses, igual que ha de caminar entre signes de modernitat, com el reconeixement i protagonisme de la dona, el reconeixement i acceptació de la diferència, el dret a la intimitat, el canvi climàtic... no traslladant els mesuradors d´ambient des del centre de Madrid cap al parc del Retiro com feia Ana Botella de manera diguem-ne covarda, més bé com fa Carmena enfrontant decididament les restriccions de tràfic.

Ja, finalment, tot embolcallat dins una estratègia, donant a entendre que un és el primer convençut d´allò que està dient, sempre amb una aura de saber estar, fair play, respecte i no perdre els papers. Hui a dia, buscant els canals més incisius, televisió, i sobretot les xarxes socials i ciberinstruments. Els dossiers desacreditatius del rival i la tasca bruta ja la faran comunicadors afins. I tot allò susceptible de ser anhelat per les gents serà empaquetat amb cel·lofana i llaç de colors: «Agua pa todos» (a Espanya, tres plans hidrològics, cap d´ells portat a terme; però seguiran proclamant «agua pa todos», la culpa és del veí, no del polític de torn); Corredor Mediterrani... «pa pasado mañana»; i ahir una connexió-nord amb el port de València de mai no arribar, demà un finançament just per al País Valencià que ja vorem, i despus-demà un altre plan o projecte de Parc Central, són cantilenes prou sentides per aquí...

La vida política és com la plaça del mercat. Tots ofereixen i canten. Una altra cosa és que quadre amb el que u va buscant. Buscar és una constant de l´ésser humà. Cantar, o encantar, és qualitat només d´alguns.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine