Des de l´arribada del PP al govern s´han dedicat 43.000 milions de la vidriola de les pensions al seu pagament, la qual cosa fa preveure un futur incert per a mantindre´n el pagament. Rajoy va assegurar que no les tocaria, que en mantindria el poder adquisitiu i que milloraria les menys quantioses. Llavors es va trobar amb un fons de reserva de més de 69 mil milions i, al ritme que es va, en tres anys més no hi quedarà cap cèntim que permeta assegurar-les. Aquest fons està constituït per diners dels treballadors per a assegurar que les pensions podran pagar-se en moments de crisi. Rajoy s´ha vanat sempre de mantindre el poder adquisitiu dels pensionistes, però ha obviat explicar diverses coses. De primer, que ho estava fent amb els diners dels mateixos pensionistes i, en segon lloc, que no és cert que se´n mantinga el poder adquisitiu. Açò no és així, ja que ha suprimit la clàusula de revisió automàtica sobre el IPC i ha fixat els augments anuals en un 0,25%, fet que ha suposat deixar els 9 milions de pensionistes en una situació difícil.
A Espanya s´està dedicant a penes l´11% del PIB a les pensions mentre que a Alemanya més del 14%. Ara bé, així i tot, amb un sistema de repartiment com el nostre, per a mantindre´n la viabilitat no sols fa falta que dos treballadors i mig tinguen a càrrec un jubilat sinó que hi haja més població activa amb salaris dignes, ja que dels ingressos de les quotes dels treballadors en actiu depenen dels ingressos de la Seguretat Social. Les actuals persones pensionistes vam mantindre els nostres pensionistes i els treballadors actuals han de fer-ho amb nosaltres però necessiten que hi haja treball de qualitat i ben remunerat. La reforma laboral ha propiciat que els salaris hagen baixat. Els nous contractes són la majoria en precari amb salaris de misèria i, per si açò fóra poc, damunt subvencionats amb descomptes en les quotes a la SS, raó per la qual els ingressos són menors i tot açò pot suposar que no es garantisca el pagament de les pensions que és la pretensió del govern per afavorir els plans privats.
Aquest serà el futur, si no aconseguim canviar les coses. Ara bé, això passa per la conscienciació, organització i mobilització perquè el futur govern ens tinga en compte. En l´actualitat, som 9 milions, la nostra força electoral és prou forta perquè ens temen. La Constitució diu que s´han de mantindre les pensions dignes i el seu poder adquisitiu; el Pacte de Toledo no eximeix el govern d´aquesta responsabilitat, per tant, haurà d´assumir-la i això no es pot fer sense mesures com una reforma fiscal que permeta cobrir les despeses socials, com les pensions, amb els ingressos extraordinaris que s´obtindrien. Sens dubte, queda molt per fer, la situació és complicada, la desmobilització no ajuda, però el nostre compromís sindical és intentar-ho perquè, d´açò, en depén no solament la nostra supervivència sinó el matalaf de solidaritat de moltes famílies i el futur de les noves generacions.
