Definitivament. Rita Barberá no té l´olfacte de Jean Baptiste Grenouille, el personatge de la novel·la El perfum, de Patrick Süskind. Muntanyes de lixiviats, podridura i deixalles envoltaven el seu despatx en l´ajuntament i a ella no li arribava el baf. Segurament té la pituïtària feta pols i per això li passava per alt que alguna cosa olia a podrit i no era precisament en Dinamarca, sinó davant dels seus propis nassos. «Huele y no a ámbar», li diu don Quixot a Sancho. Ol i el tuf no es circumscriu al cas Emarsa (Empresa Metropolitana d´Aigües Residuals de València, SA). Ol, i Rita que tantes vegades agranava en les urnes no agranava la pròpia casa. És el que passa quan tens l´olfacte danyat: que la pudentina se n´ix de mare i no és que faces els ulls grossos, no; és que no te n´adones. Com si estigueres en Liorna, vaja.
Així que, si li demanen explicacions i ella remuga que no sap de què n´ha de donar, no és perquè es fa la moixa o té un morro de Maria santíssima. No. És cosa de la pituïtària. Si no la tinguera atrofiada, fa temps que hauria sentit el fort olor a ranci de la seua gestió política i els efluvis que emana la descomposició política del seu partit. Han hagut de passar vint-i-quatre anys perquè l´electorat que la votava „que també tenia la pituïtària avariada„ descobrira que l´alcaldessa estava ja més passada que els rotllets d´aiguardent revinguts que oblidem al rebost quan ja no n´hi ha gana.
Ja té nassos que una dona com ella „de maneres bastes com l´àvia de la família Ulisses del TBO„, diga que no li agraden «las cutrerías», i al mateix temps s´envolte de gent que fa com aquell descarat que, segut a taula, mostra correcció amb l´amfitrió mentre per sota del tapet acaricia la cuixa de la criada. Rita no s´olia res, clar. Com he dit, coses de la pituïtària. I tampoc veia res. I la crec. Perquè jo feia el mateix de xiquet: tancava els ulls i em tapava les orelles quan no volia saber allò que un amiguet feia o deia. És el recurs de l´estruç. Algun problema?
