Hem vist noves formes amb ocasió de la fallida investidura al entrar a les institucions opcions emergents. El fet respon a la justa indignació o insatisfacció davant les desigualtats, la corrupció i també la partidocràcia, un terme emprat per l´assagista Flores d´Arcais en relació a la democràcia distanciada de la ciutadania i dominada per les cúpules dels patits, bàsicament dreta i socialdemocràcia. Ja a la meitat dels noranta, la filosofa Victoria Camps constatava el creixent malestar a la vida pública i la fractura a la qual ens podia portar tal situació. Doncs bé, la fractura s´ha produït i la realitat és la que és.

Observant l´escenari parlamentari o els debats televisius registrem novetats, com son la recuperació del sentiment d´esquerra, dir la «veritat» en tot moment „la qual cosa en ocasions es manifesta sense atendre a les formes„ i especialment registrem com es vol evidenciar la diferència envers el sistema o en relació als altres. Al sí de la nova fornada socialdemòcrata veig desconcert, un continuar creure´s ser l´eix vertebrador o referent malgrat les evidencies , situació que em recorda allò de «la casa comú». La dreta diguem oficial com sempre ocultant veritats i en la vella tradició castissa. I què dir de Ciutadans?, doncs: aferrissada defensa del model uniformador de l´Estat i pretendre representar la cara amable d´una dreta europea.

El desplaçament de l´ informació escrita a la televisiva ha accentuat el predomini de l´espectacle en detriment del coneixement. Al debat parlamentari s´intervé en tant que actor, fent-ne ús de les tècniques teatrals, prima el contrast i el conflicte. Com assenyalava Marco Revelli, mirant la vida parlamentària «el espectador no es sent ´chez lui´ ( en casa) en cap part, perquè l´espectacle esta a tot arreu». Fins quin punt les formes faciliten o entrebanquen diàleg invocat per tothom? No se donar la resposta, sospite, però, que els excessos generen com a mínim serioses dificultats. Per altra banda, vistes les coses des de la perspectiva de la meua generació, protagonista del final del combat contra la dictadura i el pas a la democràcia, constate que hi ha un canvi qualitatiu al si de l´esquerra: una pluralitat que no respon als esquemes clàssics i que te prou a veure amb la pluralitat d´identitats i dels sentiments de pertinença. Si no fos així, com explicar el fenomen Compromís?

Noves formes, doncs, per que no? Les veritats, òbviament allò que es veu com veritats, cal dir-les, però això és pot fer tractant de convèncer o pel contrari per escarotat al personal. D´altra banda hi ha veritats absolutes? Les paraules... ai les paraules!