Acaba de faltar Vicent Miquel i Diego, ben rememorat a este planes per Agustí Colomer. Una pèrdua a sumar a tota una saga de prohoms valencians, patriotes i compromesos amb esta terra, els quals en diferents moments també van estar presents a este planes de la mà de Lluís Aguiló o Joaquín Calomarde. Siguen estes lletres una pedra més per retrobar una tradició política valenciana poc ponderada i ben necessària. I per a prendre bona nota tots els qui clamen per la indefugible refundació de la dreta valenciana, enfortint el seu discurs autòcton i autònom.
Fent així un exercisi de memoria històrica cabdal per endinsar-se en la nostra pròpia ideosincràsia política. Tota una branca de pensament i d´acció política valenta i fonamental, molt recomanable per a tots aquells que simplifiquen el sistema polític valencià entre rojos i blaus, entre nous i antics, entre pros i antis. Una aposta pel valencianisme centrat i central des de la vora del riu conservadora, conformadora d´una dreta valenciana culta, formada i arrelada a la nostra terra i la seua gent. Tot un seguici de llinatges valencians representants d´una tradició política que hauría d´haver cristalitzat a casa nostra. Una opció d´allò que podía haver segut „des de la seua presència pública i organitzada allà cap a l´inici del segle vint, passant pels convulsos anys trenta i arribant a la transició democràtica als setanta„ el valencianisme reformista, humanista, moderat i constructiu.
Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Lluís Lúcia, Joaquim Maldonado, Martí Domínguez, Muñoz Peirats, José Luis Barceló, Ruiz Monrabal o Manuel Broseta. Ignasi Villalonga, banquer, catòlic, membre de la Dreta Regional Valenciana i diputat per la CEDA. El mateix home que va pilotar el Banc de València fins a convertir-lo en la millor referència de la burgesia financera valenciana, en un instrument fonamental per a la indústria local, teixint una xàrcia de complicitats en la nostra societat civil. Una opció conservadora més pragmàtica i possibilista, ancorada en la realitat i en els interessos agraris i exportadors, amb el democristià Lluís Lúcia de líder, que mai va acabar per encaixar bé amb l'ideari franquista i centralista, de l'Espanya radial. Com de clar tenien ja la importancia del corredor mediterrani allà en 1930!
O Joaquim Maldonado i la seua meritòria tasca de modernització de l´economia valenciana i la seua Borsa de Comerç, destacant la seua aportació valencianista. Des de la Dreta Regional Valenciana i després en la fundació de la Unió Democràtica, des dels últims coletazos del franquisme i en l´apassionant temps de la transició, Maldonado representa la convicció democràtica i profundament valenciana per excel·lència. Des de la seua vivència cívica en l´Ateneu Mercantil va fer patent la seua innata vocació tolerant, dialogant i de treball en aras a l´avanç socioeconòmic del poble valencià; i a més, contribuí a centrar i madurar el missatge valencianista apostant, com el llistat inaugural d´estes ratlles, per recuperar una tradició política valencianista de renom (potser l´única que n´hem tingut) quasi sempre amagada del discurs unidireccional que des de 1962 el fusterianisme ha publicitat, al meua entendre, erròniament.
