La festa va nàixer i es va forjar com un àmbit de satisfacció i gaudi compartit al voltant de referents comuns que unien o aglutinaven els ciutadans. Per tant, és delectació i cohesió comunitària, atés que sorgeix i s´alimenta des del desig, des del sentir, i des de la participació col·lectiva. I, per damunt d´açò, la festa permet a l´individu prendre consciència i sentir que és part integrant d´un grup més ampli, d´una gran col·lectivitat o família, a la qual està unit per mecanismes afins o d´identitat que es repeteixen periòdicament, tal com la ritualització de l´acte en qüestió (la festa) li patentitza. Tot plegat li crea un sentiment o una emoció afegida. La festa és un espai (el carrer o la plaça engalanada), un temps (que arranca amb el toc de les campanes, o de la dolçaina, o dels coets...), un ritual (la dansada, la desfilada, la processó...) que escenifiquen el sentir, la vigència i la perdurabilitat del grup. Defensem, doncs, la festa. Vivim-la.
La primera i més essencial característica de les festes és el caràcter participatiu de les gents i, com a conseqüència, la plasmació en realitats o actes (casals, racons, barraques, fogueres, actuacions, desfilades, romeries...). Participació espontània i animosa. Joia general. Els amics es retroben i s´ajunten, els familiars també; possiblement algú de fora vindrà. Potser es bega o es cride una mica de més. Un se´n va més tard de l´habitual a dormir. Cordialitat, que ve de cor, és el que impera. Encara que de vegades aflora en la festa alguna contradicció o antagonisme, quan coincideixen principis ideològics o concepcions del passat contraposats a projectes de futur o renovadors, explicitats o vigents en la festa.
Tanta força i musculatura social, sola, espontània, s´erigeix en objectiu apetitós. Sorgeixen temptacions d´instrumentalitzar-ho, de convertir-ho i transformar-ho tot al servici d´alguns interessos determinats. Posar al capdavant de tals actes uns símbols o uns caps visibles capitalitzadors. Dominar la força i potencialitat espontània. A través d´un potent i eficaç procés d´oficialització o institucionalització (comissions, delegacions, reina de festes, autoritats, ofrenes, mercantilitzacions...). La reina de festes o fallera o bellesa major (representació de tota la festa) rebrà la corona des d´una autoritat (real o delegada) i caminarà al costat d´una autoritat (real o delegada). L´himne nacional o regional sonarà a totes hores. La Guàrdia Civil o l´alcalde desfilant. Deplorable el senyor alcalde d´Alacant Echàvarri darrere una imatge religiosa en processó, oferint-li la vara de comandament. Deplorable el senyor regidor de València Fuset cantant a viva veu «Per a ofrenar noves glòries a Espanya» en un acte religiós o festiu. Com si es pretenguera que el poble reconega i done gratitud als seus governants conjunturals, al temps que estos converteixen la seua autoritat (conjuntural) en un espectacle ampul·lós que, dissortadament, acabarà en una recepció i comilona oficial i versallesca. Amb la qual cosa es transmeten valors caducs i antidemocràtics, com que la vida és pura estratificació i jerarquització d´uns sobre d´altres, així el senyor alcalde, els bisbes o capellans, els regidors, els militars, la Guàrdia Civil... tots al davant de la processó o de la festa, i darrere, com no, les gents, els ciutadans, que som qui paguem i contribuïm...
La festa no pot ser un instrument legitimitzador d´interessos socials o polítics, la festa no pot ser legitimitzadora d´interessos aliens a la pròpia festa. I les noves autoritats han (haurien) de ser conscients que els valors democràtics de la festa s´han de fer prevaldre, tornant la festa al poble, aplicant l´aconfessionalitat i laïcisme en les manifestacions públiques, i sent respectuosos amb la pluralitat de la col·lectivitat. I «ací pau i allà glòria».
