07 de julio de 2016
07.07.2016

Oda política a la gamba roja

07.07.2016 | 04:15
Oda política a la gamba roja

P oc abans de les eleccions generals i poc després de la victòria del brexit al Regne Unit, el ministre en funcions García Margallo tornava a incidir sobre una hipotètica co-sobirania hispanobritànica per al penyal de Gibraltar. Ja havien tractat el tema, sense cap resultat tangible, José Maria Aznar i Tony Blair, els socis de Bush (fill) en la poc afavoridora fotografia de les Azores. Margallo és el cap de la llista del PP per la província d´Alacant. Molt probablement esdevindrà, per tant, representant parlamentari dels meus veïns i meu, i encara ho seria més si la correspondència entre candidat i circumscripció electoral fos, com passa al Regne Unit, més personal i directa que no a casa nostra. Alguna volta m´he preguntat quins són els lligams que uneixen el senyor García Margallo amb Alacant. Sé que ell i, sobretot, la seua esposa tenen una certa vinculació amb Xàbia, més enllà, segons he sentit a dir, del seu lloable gust per l´exquisida gamba roja que sol ser presentada com originària de Denia, tot i que provinga de les pesqueres de Sa Canal d´Eivissa i que tant pot trobar-se a Dénia com a Xàbia, Calp, Altea, Benidorm o la Vila.

Encara més pregons, ferms i íntims serien aquests lligams si el ministre en funcions i diputat electe parlara la llengua habitual dels nadius de la Marina i en la qual mai l´he sentit expressar-se, com tampoc s´hi expressaven l´expresident Fabra, l´exalcaldesa de València i l´exalcaldesa d´Alacant. No estaria gens malament, crec, que Margallo indagara „si no ho ha fet ja„ en els orígens del seu cognom matern. No soc expert en onomàstica i no puc assegurar quina és l´etimologia d´eixe cognom. Si puc dir, almenys, que margalló és una paraula ben valenciana referida a una modesta palmàcia, el charmaerops humilis. És, de fet, l´única palmera autòctona europea, juntament amb el Phoenix theofrastii cretenc. No es troba terra endins o tan sols en totes les riberes de la conca mediterrània. És, en canvi, abundantíssima en llocs costaners de la comarca de la Marina, com ara les planes del Cap de San Antoni i del Montgó, i fou utilitzada „i potser encara ho és„ per a fer capells i cabassos amb les seues tiges. Senyor ministre en funcions, més xabienc i més valencià „o, si ho prefereix, més alacantí„ impossible!

De ser certa la meua hipòtesi etimològica, la transformació del seu cognom matern de Margallo en Margalló seria un interessant complement i contrapunt al seu tradicionalisme formal, a eixa precisió i elegància de paraula i vestimenta que sol lluir i que tan infreqüent és no solament en la nostra esquerra política (com els correligionaris de vostè tendeixen a creure) sinó també en eixa dreta nostra, política també, tan afeccionada a les horripilants corbates color rosa braga, blau bebè, groc rovell d´ou o verd pistatxo que sovint porten alguns d´eixos correligionaris seus que tan poc coneixen i practiquen altres llengües que no siga la castellana, que tanta tirada mostren o mostraven per tot allò que és cridaner i que amb tanta freqüència valoren molt poc una alta cultura que tan poc freqüent és en aquesta pell de brau. Certament m´imagine més la seua persona en un club del Mall que en un casal fester. Potser és cert que els extrems es toquen i eixa imatge de vosté que m´he bastit té quelcom a veure amb una fixació seua per Gibraltar que em fa pensar en aquell Martín Artajo, ministre d´Exteriors entre 1940 i 1953, per a qui el principal afer exterior era, precisament, Gibraltar.

Un altre dia podríem parlar del brèxit, un exemple d´ eixe pensament inductiu d´arrel nominalista tan anglesa que retrata magistralment Umberto Eco a través de la persona literària de Guillem de Baskerville en El nom de la rosa; d´eixe pensament que va dels particulars a allò que és universal i que és radicalment oposat al pensament deductiu de tradició francesa que van adoptar tant l´Espanya dels últims tres segles com la Unió Europea i que es dedica a fer lleis abstractes amb l´absurda certesa de que ja la realitat s´hi adaptarà més tard o més d´hora. És molt més probable que els gibraltarenys (la quasi totalitat dels quals van votar en contra del brèxit) accepten, encara que siga de mal grat, la seua funesta sort pel que fa al recent referèndum britànic que no que la majoria dels nostres partits polítics s´adone de que hi ha dos Espanyes males de conciliar: l´una, centralista i unitària; l´altra, pactista, perifèrica i plural. Tampoc el Regne Unit, amb o sense Escòcia, s´avindrà mai a contradir la voluntat de romandre sota els plecs del union jack, amb o sense la UE, de la quasi totalitat dels habitants d´eixe territori britànic d´ultramar (com es diu oficialment) que a Martín Artajo semblava fer-li més mal que si li xafaren un ull de poll i que, a vosté, sembla fer-li mal també. A mi, he de dir-li, em dol més la pèrdua del Rosselló i fins i tot la mutilació d´aquelles Espanyes que incloïen Flandes, Nàpols, Sicília, Sardenya i Milà i, fins a dates més recents, Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

Ara que estem en temps de repensar els nostres passats per a entendre els presents millor que ho fan el CIS y la resta de conventícoles demoscòpiques, potser convindria reflexionar sobre aquelles Espanyes anorreades per la batalla d´Almansa, la presa de Barcelona pel duc de Berwick, el Tractat d´Utrecht i els decrets de Nova Planta; sobre aquelles Espanyes que encarnaven una idea d´Europa molt més atractiva i d´arrels més fondes que no la que ens forcen a empassar-nos la senyora Merkel i els homes de negre de Brussel·les. Esperem que el brexit, les recents eleccions espanyoles, la malauradament trontollant Unió Europea (de futur incert), la desafecció de Catalunya, del País Basc i fins i tot de la València de Compromís, de la Galícia de les marees i de les Canàries (tan atlàntiques i caribenyes, elles) ens inciten a repensar les Europes i les Espanyes com ens recomanaria Max Weber que ho férem: comprenent l´altre, posant-nos en el seu lloc, entrant dins seu, dins la seua pell, bategant amb els seus batecs i no reduint tot això als dígits d´una taula estadística.

En tot cas, pel que fa a Gibraltar, em permet recordar, si més no, que la Roca va resistir aferrissadament tres setges espanyols en tota regla (el de 1704, el de 1727 i el de 1779) i els tretze anys (1969-1982) que l´Estat espanyol tingué els llanitos tancats amb els micos del penyal darrere de la reixa fronterera; que els anglesos són mals de convèncer a la força; que el seu sentit particularista de la democràcia accepta, encara que siga a contracor, que se celebre un referèndum a Escòcia, però mai no contravindrà el ferm desig de continuar sent britànics de quasi tots els gibraltarenys, com ha deixat ben clar fa ben poc David Lidington, secretari d´Estat del Regne Unit per a Europa. És hora de pactes, de fer bona lletra, de comprendre l´altre...

Entretant, contemplem eixa mar que fou ben nostra i que singlaren les negres naus d´Ulisses i les galeres que van dur Ausiàs March i Alfons el Magnànim cap a llevant. Fem-ho, tot pregant a les divinitats antigues que els vents ens siguen parcials. Fem-ho en la grata companyia de bons amics amants també de navegar sobre la salobre esquena de les onades pròximes, com ara els escriptors Tono Fornes, Juan Gargallo o Josep Vicent Miralles, establits, tots ells, a la Marina. Fem-ho, si encara ens queda pressupost dins les nostres eixutes butxaques en aquest mes atziac, davant per davant d´una dotzena de gambes roges torrades en sal grossa..., tot desitjant que la incertesa i el mal oratge escampen, que els vents es conjuminen per a fer-nos arribar prompte a bona platja. Salut i força!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine