Fa poc anava amb un company de treball fent un trajecte en cotxe. Teniem uns minuts per xarrar fins arribar al lloc, cosa poc habitual normalment, i això va propiciar una calmada discusió sobre diversos temes. Entre ells, em va contar que havia estat a Madrid i com no, en algún moment de la reunió s´havia fet referència a la corrupció a València i tot el que ha passat els últims anys a la nostra terra: «¡Qué vergüenza!, em deia, mentre jo li contestava, sí, sí, a mi em passa el mateix».

Resulta que, com bé apuntava el meu col·lega, a més de pagar el comportament delictiu d´alguns polítics, també hem de carregar amb el sentiment de culpa. Això pareix que no passa en altres autonomíes, com a Catalunya on els ciutadans es diferencien ben bé del que fan els Pujol i companyia. Ací, arroseguem els pecats dels nostres corruptes com si fos la creu de Jesucrist pujant pel calvari, i en certa manera ens sentim responsables del que han fet. Una creu ben gran perquè la nostra és la primera en el rànquing de comunitats autònomes on més casos de corrupció política es van destapar durant el 2016.

És molt injust donat que, a poc que un analitze el seu entorn, a les nostres comarques es concentra gent amb un talent, capacitat i vàlua professionals, que farien recular a més de quatre. Així i tot, és inevitable que la paraula corrupció hui per hui encara es vincule amb la nostra terra. Esperem que siga com diu Manuel Vicent, en parlar de la seua última novel·la La regata (un llibre que parla d´amor, luxe i frivolitat, ambientat a València), que «a València hem fet de la corrupció una falla i s´està cremant».