Escric aquesta columna des del barri bohemi de Montparnasse, en París, a quatre passes de la casa on va morir Simone de Beauvoir, precursora del moviment feminista. Així que m´he preguntat què opinaria l´autora del cèlebre apotegma «No es naix dona, s´arriba a ser-ho» sobre la guia de la Conselleria de Sanitat per evitar el llenguatge sexista. Tot i suposar que estaria més a prop de l´autoritat sanitària de Carmen Montón (que anima a substituir, entre altres, xiquet per criatura), que de l´autoritat acadèmica de Pérez Reverte (que se´n burla tuitejant «criaturas y criaturos»), com que el sexisme s´elimina canviant actituds i no paraules, malgrat que aquestes contribueixen a bastir la igualtat, l´autora francesa segurament enfocaria els reflectors cap un altre escenari: el de la disparitat salarial entre hòmens i dones, el masclisme i les diferències artificials en raó de sexe. Vaja, que l´arbre del llenguatge inclusiu no ens ha d´impedir veure el bosc de les desigualtats més execrables.
En política abunda fins l´esperpent la tendència a desdoblar el substantiu en la forma masculina i femenina; però no serem menys masclistes del que potser ja som per dir «totes i tots», «amigues i amics» o qualsevol repetició bisexual que sona tan artificial com l´arbret de Nadal que comprem als basars xinesos. Siguem imaginatius per trobar paraules neutres, però evitem coentors com aquesta perla que m´he trobat en la Constitució veneçolana: «Los diputados o diputadas no podrán ser propietarios o propietarias, administradores o administradoras o directores o directoras de empresas». El desdoblament serà políticament correcte, però lingüísticament ridícul. I com hem convertit el ridícul en rutina, i la rutina en insensibilitat, tothom ho accepta. Sí, sí, he dit tothom. I com diu Eugeni S. Reig, «que puguem continuar dient tothom per a referir-nos a totes les persones, siguen mascles o femelles, i no aparega cap il·luminat que ens diga que cal dir tothom i totadon». «Eh bien, ce même».
