Quan encara no havíem digerit del tot la suspensió cautelar del decret de plurilingüisme, ja en tenim cuinada i servida una altra més per no concertar unitats a centres privats. Al pas que anem, a la dama de la balança en la mà del Tribunal Superior de Justícia li haurem d´afegir el bastó de comandament dels primitius magistrats romans com emblema d´autoritat civil, perquè usurpa —no sé si amb entusiasme, però sí amb contundència— facultats del poder executiu, nadant sense guardar la toga en una resolució que apunyala Montesquieu.
Dir que l´interès general no el determina l´Administració, sinó la «comunitat docent», és tan inaudit que un no sap si la pensada, què dic pensada, pensadota, és un auto judicial o un acudit. O les dues coses alhora. O les dues coses successivament. El dret dels centres a escolaritzar no pot anar contra la lògica, sinó que ha d´estar vinculat a la realitat; i la realitat diu que no cal renovar el concert perquè la demanda escolar està ja coberta pels centres públics. I en tal cas el dret a escollir centre es limita a triar entre els centres existents. Concertar unitats sense necessitat és balafiar els diners i relegar l´escola pública a un paper subsidiari per a què arribe allà on no arriba o no tinga interès per arribar l´escola privada.
Si vostè contracta una obra, acabada l´obra, acaba el contracte, no? Ara imagines que la constructora diu nones perquè vol continuar fent obres que a vostè no li fan falta ni figuren al contracte. Doncs, el cas dels concerts n´és una còpia al carbó. La conselleria concerta unitats de Batxillerat amb empreses —digueu-li centres— escolars. El contracte —digueu-li concert— venç a principis del 2017. Vençut el termini, prescriu el concert. Això diu Perogrullo i el sentit comú, però el TSJ no ho té tan clar. Ara critiques l´auto del tribunal i hi ha qui brama perquè veu només el teu dit i no la lluna que assenyales. Desconcertant, no? Val, farem els ulls grossos i que no es desenqueten. Acceptem polp.
