Ha arribat el quart aniversari del tancament de RTVV. Fou una de les decisions polítiques més autoritàries de la democràcia. L´acció va acabar amb l´únic mitjà públic en valencià. A més, ha aconseguit que, anys després, malgrat la voluntat política favorable a la seua recuperació no s´haja obert un nou mitjà audiovisual públic i sobretot que tots els sectors que el demanaven no estiguen units. Ara, en esta data, amb el temps transcorregut i la recent apertura, no és moment de reclamar un dret però sí de reflexionar perquè encara el projecte plantejat continua generant tensió.

Tal vegada, per a iniciar el raonament, cal entendre que l´extinta RTVV estava composta de treballadors i treballadores que sense ser culpables del balafiament de l´empresa, en part causat per la corrupció, perderen el seu lloc de treball. Eixa injustícia fou denunciada pel món del periodisme i pels partits que estan en el govern. És cert que entre eixes persones empleades n´estaven unes de primera i d´altres de segona. Uns entraren per la porta estreta o foren promoguts de manera accelerada a llocs de responsabilitats a canvi de no se sap què. D´altres, després d´aprovades unes oposicions i de clamar contra les injustícies, passaren a ser silenciats o arraconats. Al bell mig, hi havia un sector silenciós, en alguns casos benevolents, per circumstàncies diverses. Eixa realitat es va vore perfectament quan, en promulgar l´empresa el primer ERO, va tindre en compte aspectes poc parcials. Així ho van dir els jutges quan l´anul·laren i deixaren oberta la possibilitat al plantejament d´un nou ERO que estiguera ben fet. Fou quan la Generalitat, en compte de plantejar-ne un just, potser perquè així no premiava els més aproximats al seu pensament, va decidir tancar. Este relat no es pot oblidar.

També s´ha de recordar la lluita dels periodistes els últims dies per a evitar el tancament. L´actual classe política va dir que se´ls faria justícia. De la mateixa manera que s´ha de tindre present que la professió i les seues agrupacions professionals els mostraren suport i premiaren la seua gesta.

Tanmateix, després del que es va dir i fer, en eixe procés es va optar per començar de zero. Per una banda, sembla que aquells treballadors i aquelles treballadores, sols pel fet d´haver estat indemnitzats, ja no necessiten justícia. Per una altra, la gestió d´una nova corporació també ha creat debat. La transparència en determinats processos no ha tingut, per a alguns, la qualitat desitjada. Per tant, alguna cosa ha passat en quatre anys perquè s´haja clavillat la unitat de tots els sectors que desitjaven la tornada d´eixe mitjà.

Així les coses, arriba el moment d´obrir les portes a À Punt. De segur, que hi ha arguments justificats per als descontents i critiques que són raonables. Però si cada sector que es troba poc o mal reconegut posa massa entrebancs al projecte, al remat la societat deixara de creure en ell. Eixa és la trista realitat que realment cal apartar i que demana la realització d´un nou exercici de generositat per part de tots i totes.

En definitiva, tal vegada no s´està fent tot de la millor manera possible. Potser hi havia un camí més recte, just i eficaç. No obstant això, cal confiar que, quatre anys després, amb tant de temps perdut, siguen la societat i la professió generoses. S´ha d´evitar que, per mirar cadascú el seu just melic, s´impedisca vore amb il·lusió un servici públic de radiotelevisió valenciana. No és fàcil però cal intentar-ho. Si no es fa, eixe projecte naixerà amb un mal futur. No s´ha de permetre que el sentiment de l´esperat primer moment ens deixe d´emocionar.