L´article 122 de la Constitució determina el nombre de persones que composen el màxim òrgan de la justícia, que com sabem és el Consell General del Poder Judicial. El seu president és el del Tribunal Suprem, i el formen vint membres més: dotze entre jutges i magistrats, quatre a proposta del Congrés dels Diputats, quatre a proposta del Senat, elegits per tres quintes part, entre advocats i altres juristes de reconeguda competència i amb més de quinze anys d´exercici professional. En teoria, segons la concepció clàssica de la democràcia, la justícia deu ser un instrument separat dels altres poders i per tant independent d´aquestos.
A la practica, però, tal com funcionen les coses, aquesta independència es veu qüestionada, ja que, els dos grans partits han vingut determinant quines persones formaven tal alta institució, puix la llei de les majories s´ha vingut reflectint, doncs, en la conformació del CGPJ. PP i PSOE, en tant que partits majoritaris, s´han atribuït el dret a negociar i definir la composició del òrgan rector de la justícia espanyola. També tal criteri s´ha seguit en altres instàncies de la justícia, cas del Tribunal Constitucional. En quant al nomenament del fiscal general ha estat una prerrogativa del Govern de torn.
Des de moltes perspectives, s´ha criticat la sintonia de les altes instàncies judicials amb el Govern. Fa temps, entre altres, Ignacio Sotelo ens alertava de les conseqüències de les practiques seguides en relació a la designació dels membres del CGPJ, al afectar negativament a la separació de poders, fonament, aquest darrer «en el qual es deuria basar qualsevol ordenament democràtic» (Ignacio Sotelo. El desplome de la izquierda.1994).
Estem, doncs, davant de una temàtica que afecta directament a la desitjada reforma constitucional, la qual per alguns deuria ser un procés constituent. Per quines raons ha fallat el procediment seguit? Es una simple qüestió de practiques corregibles? La dreta no te cap voluntat de canvi. En quant a l´esquerra que es considera majoritària, què podem dir? De moment no es veu una decidida voluntat de canvi, ni perspectives a curt termini. El problema tampoc es vist per la gran majoria de l´electorat com un tema important, son altres les prioritats, puix les urgències més immediates son les viscudes directament pels ciutadans.
Per altra banda, hi ha poca confiança en la justícia. Aquest és el resultat: un sistema judicial que no funciona com els ciutadans esperen, i, a més a més, esta del costat dels poderosos i del poder polític.
