Hui 22 de febrer se celebra el Dia Europeu de la Igualtat Salarial, una data en la qual la UE recorda que les dones europees cobren de mitjana un 15 % menys que els seus companys homes, de manera que han de treballar 418 dies per igualar el sou que els homes reben en un any. Aquest nombre de jornades laborals excedeix en 53 dies els 365 de l´any natural, de manera que la dona hauria de treballar fins al 22 de febrer de l´any següent per assolir el salari d´un home. Per aquest motiu, al novembre de 2008 el Parlament Europeu va designar el 22 de febrer Dia Europeu de la Igualtat Salarial, que des d´aquell moment se celebra a tota la Unió Europea.
A l´Estat espanyol les coses estan bastant pitjor. Les dones treballadores tenen, de mitjana, salaris un 30 % més baixos que els dels homes. I els motius són variats, però tots ells relacionats amb la terrible aliança que existeix entre el sistema capitalista i el patriarcal. Anem a analitzar-ne alguns d´ells.
El 75% de les persones titulars de contractes a temps parcial són dones. Això, a banda de generar menys ingressos, perpetua els treballs de cura de persones majors, menors i amb diversitat funcional fent-los recaure en les dones que per això accepten eixos contractes a temps parcial. La falta de coresponsabilitat en tasques domèstiques i cura de menors, comporta que les trajectòries laborals de les dones siguen discontinues amb entrades i eixides del mercat laboral com a conseqüència de les seues maternitats i la cura de menors. Això també té conseqüències econòmiques aplegant a cobrar fins a un 44 % menys als complements laborals.
Les dones són el 70 % de la població assalariada amb ingressos inferiors al Salari Mínim Interprofessional o SMI. Això té conseqüències directes sobre l´empobriment de les dones treballadores de hui i pensionistes de demà. La bretxa salarial també afecta a les dones pensionistes que, de mitjana, cobren uns 450 euros menys al mes que els homes per les pensions que cobren. Un clar exemple de l´empobriment de les dones pensionistes.
Esta situació de desigualtat laboral i de bretxa salarial i de pensions confirma la feblesa de les nostres normes i del poc avanç que, en estes matèries, s´ha produït a l´Estat espanyol. I es que amb l´excusa de la crisis que en realitat amagava una gran estafa a tots els nivells, s´han impulsat polítiques de precarietat laboral que s´estan encebant amb les dones treballadores. I la bretxa salarial va augmentant. I la estabilitat laboral va perdent-se. I augmenten els contractes a temps parcial. I es continuen feminitzant les professions que tenen a veure amb la cura de persones que, al mateix temps són les menys retribuïdes, precisament pel poc reconeixement que el patriarcat li atorga a eixe tipus de tasques.
Cal o no cal fer visibles estes desigualtats que alguna gent s´entesta en negar? Jo crec que sí i per això ho he ficat damunt la taula.
