A falta d´una bona pel·lícula, he passat la migdiada de diumenge buscant en internet una crítica del cardenal Cañizares al Govern central pel maltracte als jubilats. Que els prominents membres (amb perdó) del sindicat de la sotana —Conferència Episcopal, que li diuen— no baden boca és lògic: no passen gana, no paguen IBI, viuen en palaus i no tenen fills (se suposa) a qui ajudar; però que el governador espiritual de València, tan donat a interferir en les coses del cèsar, no haja obert la boca si no és per a menjar, fa que pensar.

Per masoquisme he llegit les seues últimes cardenalícies: sobre Carmen Franco, amb elogis que deixen la boca oberta com un rap; sobre el pregó dels carnavals de Santiago de Compostela, que titlla d´insult a la mare de Déu, com si un ser tan diví i suprem poguera sentir-se insultat per un simple pregoner; i sobre Oriol Junqueras, a qui acusa de generar odi. De l´odi als catalans que fomenten mitjans eclesials com la Cope i 13TV no diu ni piu. Ni de la bretxa salarial entre hòmens i dones. Ni dels capellans que furguen el culet als xiquets. I com la sotana és tot bragueta, demonitza el sexe com tots els del seu gremi, que van espernegats escodrinyant els nostres dormitoris (per frenar la pròpia libido, supose).

Tot i que no sóc amic d´impartir sermons, Cañizares hauria de preocupar-se pels problemes reals de la gent. D´aquells que tothom veu i d´aquells que potser només veu Déu. I si no creu en Déu (que també podria ser), tant s´hi val; el seu càrrec l´obliga a actuar com si creguera, sense fariseismes que dissimulen la indiferència. N´estem ja tan acostumats que fem com el Google, que no es deixa enganyar; i si escriu «llibertat religiosa», llegim «Religió, assignatura obligatòria». I si parla de «preocupació pels refugiats», interpretem d´immediat «que se les arreglen». I és que predicar i donar exemple són dos propòsits massa ambiciosos per dedicar-s´hi al mateix temps. Per això només predica; que per a donar blat ja s´encarregarà Déu.