Un de cada tres joves no sap valencià. Què hem de fer perquè s’acomplisca la llei? La Constitució estableix l’obligatorietat de saber el castellà (art. 3.1). Segons l’INE, el 99,5% de les persones entre 18 i 24 anys declara saber-lo. La nostra Llei 4/1983 també determina que: «al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà» (art. 19.2). S’acompleix aquest precepte? No. En aquella cohort d’edat, només 2 de cada 3 joves declaren saber valencià, encara que han finalitzat recentment l’Educació obligatòria. Què fem? Continuem amb l’incompliment de la llei?
Des de Real Cédula del 12 de juliol de 1807, la legislació escolar espanyola ha inclós tres tipus de mesures per garantir els aprenentatges de l’estudiantat, establir els quals era competència de l’Estat: determinació de programes, control de llibres de text o exàmens terminals. Fins a la dictadura, l’alternança de governs conservadors i liberals va significar una llarga nòmina de decrets, on no sempre una orientació política es corresponia unívocament amb un tipus de mesures. Al remat, només hi ha dues vies: intervindre en allò que es fa a l’aula (programes, materials didàctics) o prendre mesures «end of pipe», al final de la canonada: exàmens finals, revàlides, proves d’accés, etc. És el que fa l’Estat per comprovar que els aspirants a la nacionalitat acompleixen aquell precepte de coneixement dels castellà: fer-los l’examen que estableix l’Institut Cervantes.
Pel que fa a la nostra llengua, hem vist com els Governs autonòmics, segons les competències del poder Executiu, han establert les seues normes d’acord la primera via (interacció a l’aula). I una vegada i una altra, els seus decrets han sigut capgirats per resolucions judicials, que ordenen percentatges de docència (vehicular, curricular) en castellà. Amb quin fonament empíric s’ordena una intervenció en allò que es fa en l’aula perquè s’aconseguisca el que ja està assolit (en el cas del castellà)? Per què desplaçar el focus del problema real: que una tercera part de l’estudiantat conclou la Secundària Obligatòria de manera legalment il·lícita (en el cas del valencià)? Hi ha una qüestió més inquietant encara: què passaria si l’Executiu decidira aconseguir els objectius que estableix la llei mitjançant mesures «end of pipe» (altrament dit: no certificar l’Educació Secundària Obligatòria als alumnes que no estigueren «capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà»)? Han pensat aquests magistrats, tan preocupats per salvar el que està salvat, què succeiria si, seguint escrupolosament la Llei 4/1983, només titulara de Secundària Obligatòria qui poguera acreditar un determinat nivell de castellà i de valencià segons, per exemple, les proves oficials del Marc Europeu de Llengües? Què podria ocórrer si l’Executiu establira proves de nivell (com volia fer, en general, el ministre Wert) per a la nostra llengua com a resposta a la intromissió judicial en les competències de l’Executiu? No hi ens aboquen les sentències a emprendre l’altra via? Penseu-ho.
