F a quaranta anys que vam recuperar l’autogovern a través de les urnes, després d’haver-lo perdut 275 anys abans per la força de les armes. Urnes front a armes. Tot un signe de civilitat que hem d’agrair en tot cas. Ara bé, ni aquell autogovern era complet ni ho és aquest que tenim ara. Aleshores, la monarquia hispànica retallava progressivament la sobirania compartida que temps abans gaudíem en la Corona d’Aragó. Ara, tant les lleis estatals com les directives europees també emmarquen allò que poden decidir ací. Però, tant en un cas com en l’altre, els valencians i les valencianes podíem i podem modular pròpiament una bona part de les nostres condicions de vida. També, explicitar la defensa dels nostres interessos, així com la nostra visió del món globalitzant, on tenim tot el dret –per què no?- de mantindré la nostra identitat com a poble, començant per la llengua i cultura pròpies.
Som cinc milions de sers humans que, malgrat totes les inclemències històriques, encara podem construir un futur comú en plena convivència amb els altres pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Evidentment, aquesta és una idea que s’assenta sobre la lògica que els fets diferencials són una riquesa en la societat actual. Tan senzill com això. Ho diu la pròpia Constitució, però hi ha massa gent que no en fa ni cas.
Una bona part del valencianisme polític del segle XXI tracta d’implementar aquesta idea mitjançant l’exercici de l’autogovern, però també amb l’impuls de la cultura del federalisme. És a dir, de la lleialtat mútua entre els diversos nivells d’administració en un estat compost com és Espanya, amb una sobirania també compartida amb les institucions europees.
Estem en un moment idoni per albirar aquesta mena de convivència social i política després de més dels dos-cents anys de l’Espanya contemporània –unitària- que van iniciar les Corts de Càdiz. Perquè, tot i que la Constitució de 1978 és la que més ha avançat al respecte, moltíssimes forces inercials han posat frens al desplegament d’una decidida desconcentració del poder.
Una desconcentració mai ben vista per aquells que, seguint les pràctiques colonials dels segles anteriors, han esdevingut autèntiques ‘classes extractives’, grups de poder econòmic que han utilitzat les institucions estatals per protegir i incrementar els seus interessos. Ni tan sols veuen bé, simptomàticament, una descentralització de les institucions estatals.
En aquests sectors econòmics dominants –una qualificació merament descriptiva-, mai no ha segut creïble la seua vocació ‘liberal’, ans al contrari –el franquisme en fou l’exemple paradigmàtic-, han necessitat d’un intervencionisme clientelar permanent, al marge de la lògica del mercat.
Per això, són tan defensors del neo-centralisme i contraris als contrapesos del poder. Volen un poder únic i fort en el que influir sense traves. La macrocefàlia madrilenya n’és el producte i la «causació circular acumulativa» que diria Paul Krugman (la bola de neu que ho aspira tot) un procés imparable.
La maquinària centrípeta ho abasta tot, incloent els alts funcionaris de l’Estat i l’ecosistema mediàtic a l’interior de la M-50, que és el dominant, també, a tota Espanya. A més, la «proximitat al regulador», la proximitat al que pren les decisions, és l’incentiu fonamental per al trasllat a Madrid de tota mena d’iniciatives empresarials. Adobat, això sí, pel dumping fiscal insolidari que han creat alguns patriotes de fulla de llanda.
L’Espanya de les autonomies ha desconcentrat poder? Sí, però, en què? Bàsicament, en la gestió dels serveis de l’Estat del benestar (sanitat, educació, dependència, etc), que no és poca cosa, però que no entra en el moll de l’ós de les grans decisions econòmiques i polítiques, incloses les que impliquen les grans infraestructures. Com a molt, hi ha una certa capacitat per formular polítiques de pimes.
Qui pot llevar força a aquest estat de coses? Òbviament, els que no combreguen amb les classes extractives. Políticament, la socialdemocràcia i la resta de forces polítiques progressistes i, econòmicament, els empresaris i treballadors de la perifèria. Per tant, els empresaris valencians, encara que, de vegades, se’ls veu aplaudir entusiàsticament icones d’aquella Espanya que els fa de segona fila.
Com dèiem, estem a temps de fer que la nostra identitat i els nostres interessos es tinguen en compte. Que la nostra pròpia mirada del món –la nostra geo-estratègia política i econòmica- siga tan legítima com la que es té al passeig de la Castellana. Si més no, l’infrafinançament autonòmic, el retard en el corredor mediterrani o la no restitució del dret civil propi, però també la gigafactoria a Sagunt, són exemples fàcils a posar per a entendre del que parlem.
Durant 40 anys hem anat fent País, hem anat recuperant la nostra pròpia mirada del món. Però, la tasca històrica que ens toca fer necessita de la majoria de la societat. La nostra divisió interna ens debilita, ens dificulta aquesta tasca que ens ha de beneficiar a tots i totes, particularment als més vulnerables. També als que s’incomoden perquè la unitat pot no coincidir en els sues interessos a curt termini.
Per això, més que mai, és vàlida la afirmació raimoniana «d’un País que ja anem fent». Amb plantejaments de mitjà i llarg termini, amb objectius compartits, a dreta i esquerra, al nord i al sud, a l’interior i a la costa, per enfortir-nos com a poble. Fent, en definitiva, de l’autogovern i de la visió federalista les eines que ens permeten avançar tots a una veu.
