Aquell 12 de Març del 1986 vam anar a votar si volíem que Espanya continués sent membre de l’OTAN. El PSOE havia viatjat des del «OTAN, d’entrada no» quan era oposició a demanar el si als votants per «l’interès d’Espanya». A finals del 1982 Felipe González havia guanyat les eleccions amb majoria absoluta, Espanya ja havia entrat oficialment a la Comunitat Europea, i les pressions des dels USA perquè continués com membre de l’Organització del Atlàntic Nord, encara en plena guerra freda, eren molt importants. L’excusa de l’Executiu, perdudes de les darreres mostres del colonialisme espanyol a Àfrica, van ser Ceuta i Melilla, que com sempre van ser la bubota remenada pels sàtrapes marroquins per fer for als governs espanyols. I aquell dia de març,malgrat fer 680 kilòmetres conduint un atrotinat Land Rover, per votar NO, vaig perdre la votació, com m’ha passat tantes vegades.
La setmana passada, trenta sis anys després, els que remenen les cireres a l’OTAN es van reunir a Madrid sota la mirada atenta del gran cap blanc, Biden, arribat amb el seu Air Force One a Madrid per vigilar que el ramat no s’escampés parlant de bajanades i anaren tots per feina, i mentre les i els acompanyants dels caps d’Estat es feien fotos davant el Guernica o l’aqüeducte de Segovia ells anaven estudiant com recollir més diners per comprar més armes i posar la por al cos a Putin i als dirigents xinesos. La invasió de Ucraïna pels soldats d’un Putin megalòman enyoradís de la Gran Rússia, i, com «torna» Ceuta i Melilla, van servir d’excusa perquè Pedro Sánchez, per la part que ens toca, i la resta de representants europeus feren seua la proposta de augmentar les inversions en armament. Des de la caiguda del mur de Berlín l’OTAN era una organització obsoleta, s’havia quedat sense enemic amb el que fer por al personal, però Putin els ha insuflat nova força retornant a l’època de veure qui té el míssil més llarg. Son com nens, però perillosos.
Pedro Sánchez i Felipe VI han aprofitat l’ocasió de barrejar-se amb els mandataris internacionals per intentar guanyar força, el primer després de la patacada soferta a Andalusia té que agafar-se al primer ferro roent que se li presente, i l’altre, amb la monarquia en hores baixes, té que cultivar les relacions internacionals pel que puga passar en un futur. Però jo, com el mestre Pla em demane «i això qui ho paga». Ho paguem vostè, amable lector, jo mateix, i també el veí del quint. Ho deia clar i ras el Butlletí Oficial de l’Estat del 27 de juny «el regne d’Espanya proporcionarà, sense cap cost per l’OTAN i previ acord sobre això, l’espai, les instal·lacions, l’equip, els subministraments públics i els serveis necessaris per a les reunions prèvies i les de la Cimera». Amb els nostres impostos s’han gastat al voltant de 50 milions d’euros, hem pagat el sopar que oferiren els reis i el que va oferir l’inquilí de la Moncloa, i totes les altres despeses, menys les dels periodistes que tenien una cantina pagant, on en la carta la clàssica «ensaladilla russa» era citada com «ensaladilla tradicional». Això fou idea d’algun coent o d’un nostàlgic del franquisme quan aquest plat, obligatòriament, era «ensaladilla nacional». Eren els temps del crit «Rússia és culpable».
Aquesta despesa de 50 milions es la xocolata del lloro perquè la despesa important de milers de milions arribarà quan Pedro Sánchez, per complir amb les ordres de Biden, pujarà a un 2% del PIB el pressupost militar. El que no ens diuen és d’on trauran els diners per «jugar als soldadets», de la sanitat? De l’ensenyament? De les pensions?. Sols guanya Biden, el gas que Europa comprava als russos ara el comprarà als USA. La resta perdem.
